Diumenge cinquè de Pasqua 28-04-2013

 

Els Fets dels Apòstols ens parlen de l`activitat de l`Església Primitiva, de l`acció apostòlica i organitzativa de Pau i del seu deixeble Bernabé.

 Pau i Bernabé animen als iniciats en la fe a mantenir-se fidels al temps que deixen clar de que la fidelitat al Crist, ens aquells inicis primitius, i podríem nosaltres aplicar-ho a tots els temps, no es pas fàcil, cal vença dificultats de dintre i de fora. No els mancà pas, no manca tampoc ara, l`ajut diví.

 Pau i Bernabé  conscients de que l`organització eclesial es imprescindible, “ordenaren preveres en cada una de les comunitats, i amb pregaries i dejunis, els encomanaven al Senyor, en qui havien cregut”.

 Les comunitats fundades per sant Pau restaren organitzades a través del col·legit de preveres. De entre els creients  eren elegits aquells que en virtut de la seva fe, fermesa i experiència, podien fer-se càrrec amb garanties de les noves comunitats.

Es just advertir que Pau i Bernabé, no diuen pas que designaven sacerdots, sinó “preveres”, axó es, ancians de reconegut perfil pastoral.

 Des de un punt de vista baptismal, bàsic, teològic, els preveres, elegits per la regència de les comunitats, eren sacerdots en virtut del baptisme i  participant  de l`únic sacerdoci de Crist.

 Si be lentament als preveres han anant sient qualificats com a sacerdots, la veritat teològica constata  que ho  son igual que tots els altres batejats, sense distinció ni per dalt, ni per baix. Quant després del Baptisme som ungits amb el sant Crisma s`ens proclama, a tots, sense diferencia: “sacerdots, profetes i reis”.

Per sobra de la suprema dignitat de Fills de Déu, no hi ha cap estament superior. Les preveres son Fills de Déu,  participen com tots els altres batejats, del sacerdoci de Crist. Així, dons el presbiterat no suposa major dignitat, sinó major entrega, servei, fidelitat.

Pau i Bernabé, en llur  viatge apostòlic,  arribats a Antioquia “reuniren la comunitat per anunciar-los  tot lo que Déu havia fet junt amb ells i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no son jueus”.

Es sabut que, al principi, el punt de partida en la predicació i propagació del cristianisme, tant per el fet  de que Jesús era jueu, com que  també ho eren els Apòstols,  fou començar la tasca a partir de les Sinagogues. L`Esperit Sant conduí a l`Església Primitiva i en concret a Pau i Bernabé, a batejar als no jueus.

Es evident que la força carismàtica de Jesús mort i ressuscitat, i de la seva Església, no podia tancar-se en una cultura ni que, a partir d`ella, el cristianisme es comences a difondre. Jesús  en l`últim sopar proclamà que  la seva sang “seria vessada per tots els homes”, de qualsevol nacionalitat que fossin com així s`esdevingué.

Es junt reconèixer que el cristianisme està fortament emparentat amb el Judaisme i amb l`Antic Testament Per axó, sense fixem-nos en altres temps, podem qualificar d`un acta de justícia i de valentia del nostra  papa Francesc, el fet d` iniciar la seva tasca apostòlica ecumènica amb els jueus de Roma.

 

 

         Domingo quinto de Pascua 28-04-2013 

 

Los Hechos de los Apóstoles, en la primera lectura, nos

hablan de la actividad de la Iglesia Primitiva, de la

acción apostólica de Pablo y su discípulo Bernabé.

 Pablo y Bernabé animan a los discípulos a perseverar en la fe al tiempo que les advierten que no era nada fácil vivir i anunciar el cristianismo en aquellos tiempos primitivos, como tampoco lo fueron, ni lo serán, en cualquiera de los tiempos.

También hoy la perseverancia en la fe pide esfuerzo,

vencimiento de dificultades, pero la gracia del Señor,
que acompañó a los creyentes de aquellas comunidades nuevas, también nos ofrece a nosotros la ayuda necesaria para mantener-nos firmes.

Pablo y Bernabé "en cada Iglesia designaban

presbíteros". Las comunidades fundadas por Pablo
estuvieron organizadas a trabes del colegio de

presbíteros. Eran elegidos varones entrados en años, de ahí la palabra presbíteros, que por su fe y experiencia podían hacerse cargo de las nuevas comunidades.

 A este respecto es justo advertir que Pablo y Bernabé

no dicen que designaban sacerdotes, sino que
"designaban presbíteros". Desde un punto de vista
puramente teológico, los presbíteros son sacerdotes en
tanto y cuanto son bautizados y participan del único
sacerdocio de Cristo.

Cuando después del bautismo somos ungidos con el crisma se nos proclama a sacerdotes, profetas y reyes.

Por encima de la suprema dignidad de Hijos de Dios no

Hay más. Los presbíteros son hijos de Dios y participan del sacerdocio de Cristo, pero el  presbiterado no supone mayor dignidad sino mayor exigencia de servicio.

 En Antioquia Pablo y Bernabé: "reunieron a la Iglesia,

les contaron lo que Dios había hecho por medio de
ellos, y cómo habían abierto a los gentiles la puerta de
la fe". Anuncian que empezaron a bautizar a no judios.

Pronto el Espíritu Santo sugirió a la Iglesia Primitiva  que el cristianismo no debía reducirse a una sola cultura. En la Ultima Cena el mismo Jesús anunció i proclamó que su sangre seria derramada por y para todos los hombres.

 Dios llama a la fe a todos de cualquier nacionalidad y cultura. Esto no niega el hecho de que el cristianismo está emparentado, desde un principio, con el judaísmo.  Jesús fue Judío, como así los Apóstoles,  también en virtud de la unión entre el Antiguo Testamento, judío, y el Nuevo Testamento, cristiano que constituyen la Biblia.

 En este contexto histórico, y actual, cabe destacar el hecho que el papa Francisco en su primera acción pastoral ecuménica se reunió con los judíos de la ciudad de Roma.

 

Homilia refeta a partir de la predicada per el Dr. Francesc Tort a Santa Maria del Mar el 23-04-1989. A predicar a Sant Pau del Camp de Barcelona, en la missa en castellà del dissabte a les 20h. i del diumenge en català a les 12 hores.

Unció dels Malalts- Santa Unción 21-04-2013

Santa Unció 21-04-2013

Els texts d`aquesta dominica quarta de Pasqua abunden en conceptes pasturi’ls. Pau i Bernabé exhortaven als creients, batejats, a mantenir-se "fidels a la gràcia de Déu", allí "on brolla l`aigua viva", al guiatge del Bon Pastor en el si del "seu poble i el ramat que ell pastura". 

 Els dons baptismals ens surten al pas. Confirmació per refermà conviccions i compromisos baptismals. Matrimoni ajuda i sublimació de l`amor. Ordre Sacerdotal al servei de la Comunitat. Penitencia retorn a la Comunió. Eucaristia força, carisma, aliment principal. L`Unció dels Malalts uneix en un sagrament bona part dels dons i gracies de tots.

Tampoc en els nostres temps es pot abastà el cultiu i servei de grans territoris. Des de quasi l`inici de la predicació del Evangeli, d`una forma o altra, els camps a cultivar, els ramats a alimentar, s`han reduït a mesures assequibles: Parròquies obertes a tots els carismes cristians particulars i generals.

Les parròquies organitzen l`administració de cada un dels sagraments, i altres serveis, en dies i hores pastoralment millors: Eucaristies, catequesis, batejos, càrites etc. També, el sagrament de la Santa Unció per ser administrat, si cal, a la llar, o en el context de la celebració Eucarística, de la Comunitat, tal i com es desitjable que tots els sagraments siguin administrats i rebuts.

La vida es una benedicció de Déu, una gracia continuada. Hom podrà viure més o menys anys, l`essència, però, de la filiació divina, en el batejat, avarca i omple tot el temps de la seva existència terrenal i es projecta el el gaudi futur del Paradís. Hem nascut per Déu, i el nostre cor, glossant a san Agustí, no descansa fins que ens trobem i vivim amb Déu.

　

Hi ha moments en l`existència humana que demanen miraments, ajuts, presencies especials, en que necessitem tractaments i medicines específiques; en que l`ajut dels germans es més urgent. El sagrament de la Santa Unció, en llur context de força espiritual, corporal i de Comunió, s`hi fa present.

En tot sagrament es distingeix la mataria i la forma. En la Santa Unció la mataria es l`oli consagrat per el Bisbe el Dijous Sant i, la forma expressa i diu lo que el Sagrament confereix.

La Santa Unció es do sagrat dirigit a l`àlibi corporal i espiritual del cristià. A partir de la mataria emprada en llur administració, l`oli, s`en diu: Oli Sant, Santa Unció, Extrema Unció, Unció dels Malalts, Medicina de l`Ànima i del Cos, Licor de la Salut etc.

A partir de la nomenclatura, el destí de la Santa Unció son els malalts, greus, o de diversa consideració, de caire físic o psicològic. Els efectes esperats son la curació del cos i de l`anima a través de la gràcia santificant, del perdó dels pecats i de llur pena temporal.

En les circumstancies actuals de la medicina, fàrmacs i enfermetats no tenen massa delimitada llur aplicació i evolució. Molts medicaments demanarien un control quasi diari. Havent-se passat, àdhuc amb enfermetats rellevants, de l`atenció hospitalària a la domiciliaria, pot semblar que s`està curat quant hom segueix malalt.

　

La medicina actual pot originar dubtes, esperances i certeses emboirades. Es, dons, a partir de tantes indefinicions, objectives i subjectives, que el mateix nom, Unció, abans entès com a Extrema Unció, llur recepció e iteració es mogui per camins diferents als antics, primant, com sempre, la pròpia consciencia.

L` any litúrgic, i la vida cristiana i sacramental de l`Església, de la Pasqua ve i a la Pasqua va. Es ben propi, dons, que durant les setmanes Pasquals, els cristians, segons les seves singularitats, acudeixin a Crist Ressuscitat, en petició de la gracia de la Santa Unció.

　

Santa Unción 21-04-2013

Los textos bíblicos de esta dominica cuarta de Pascua abundan en conceptos pastoriles. Pablo y Bernabé exhortaban a los creyentes, bautizados, a mantenerse "fieles al favor de Dios", allí donde nace "el agua viva", a seguir al Buen pastor en el seno "de su pueblo y ovejas de su rebaño".

Los dones bautismales nos salen al paso. Confirmación a efecto de reforzar convicciones y compromisos bautismales. Matrimonio, ayuda y sublimación del amor. Orden sacerdotal al servicio de la Comunidad. Penitencia, retorno a la Comunión. Eucaristía, fuerza, carisma y alimento principal. La Unción de los enfermos une en un mismo sacramento buena parte de los dones y gracias de todos.

Tampoco en nuestros tiempos puede llegarse al cultivo y servicio de grandes parcelas. Desde casi los inicios del cristianismo, de una forma u otra, los campos a cultivar, los rebaños a alimentar y proteger, han procurado delimitarse a medidas asequibles: Parroquias abiertas a todos los carismas cristianos particulares y generales.

Las Parroquias organizan la administración de cada uno de los sacramentos, y otros servicios, en días y horas pastoralmente aconsejables: Eucaristías, catequesis, bautizos, caridad etc. También la administración de la Santa Unción, si es preciso en el propio hogar, o en medio de la celebración de la Eucaristía, en Comunidad, tal como es deseable que todos los sacramentos sean recibidos.

 

La vida es una bendición de Dios, una gracia continuada. La filiación divina, en el bautizado, abarca y llena todo el tiempo de su existencia terrenal y se proyecta en el seguro disfrute del Paraíso. Hemos nacido para Dios y nuestro corazón no descansa, glosando a San Agustín, hasta que nos encontremos y vivamos en Dios.

Hay momentos en la existencia humana que demandan atenciones y presencias especiales; en que la ayuda de los hermanos y familiares es más necesaria y urgente. El sacramento de la Santa Unción, en su contexto de fuerza espiritual, corporal y de Comunión, se hace, entonces, presente.

En todo sacramento se distingue materia y forma. En la Unción la materia es el óleo consagrado por el Obispo el Jueves Santo. La forma expresa y dice lo que el sacramento confiere.

La Santa Unción es don sagrado dirigido al alivio corporal y espiritual del cristiano. A partir de la materia empleada, el aceite, se le llama: Óleo Santo, Santa Unción, Extremaunción, Unción de los Enfermos, Medicina del Alma y el Cuerpo, Licor de la Salud etc.

A partir de la nomenclatura el destino de la Unción son los enfermos, graves, o de diversa consideración, de cariz físico o psicológico. Los efectos esperados son la curación del cuerpo y del alma a través de la gracia santificante, el perdón de los pecados y de su pena temporal.

En las circunstancias actuales de la medicina, fármacos y enfermedades no tienen bien delimitados su aplicación y evolución. Muchos medicamentos pedirían un control casi a diario. Habiéndose pasado, incluso en dolencias relevantes, de la atención hospitalaria a la domiciliaria, puede parecer estar cuado cuando se sigue enfermo.

En las actuales circunstancias la medicina puede dar origen a dudas, esperanzas y certezas inseguras. Es, pues, a partir de tantas indefiniciones, objetivas y subjetivas, que el mismo nombre de la Santa Unción, antes entendido más como Extremaunción, se mueva por caminos nuevos, primando, como siempre, la propia conciencia.

Es, pues, a partir de tantas indefiniciones e inconcreciones, objetivas y subjetivas, que la recepción e iteración de la Santa Unción se mueva por caminos distintos a tiempos pasados, primando, como siempre la propia conciencia.

El Año Litúrgico, y la vida cristiana y sacramental de la Iglesia de la Pascua viene y a la Pascua va. Es muy propio, pues, que durante las semanas Pascuales, los cristianos acudan, en sus peculiares circunstancias, acudan a Jesús Resucitado en petición de la gracia de la Santa Unción

 

Homilia redactada a partir de otras predicadas por el párroco de Santa María del Mar, Dr. Francesc Tort, adaptada a las singularidades de Sant Pau del Camp.

Dom. 3 de Pasqua, Cat. Cast. 14-04-2013

              Dominica 3ª de Pasqua  14-04-2013

 

Joan,  després de relatar llargament  les  aparicions de Jesús Ressuscitant, acaba amb la del llac de Tiberiades.

 Pere: “M`en vaig a pescar”.  “¿Teniu res per a menjar”?. “Tireu la xarxa a la dreta  de la barca i pescareu”. Joan: “¡Es el Senyor!”. Els altres deixebles,  des de terra, van a ajudar-los. Després en l`àpat improvisat, a l`estil pescador, Jesús Ressuscitat es reconegut per tots.

Els Apòstols, seguiren el seu ofici. També nosaltres anem cada dia  als propis afers. De camí, quant  hi som,  segons la nostra singularitat, el Senyor es pot fer trobadís; el podem descobrir.

En el Llac de tota celebració, a la riba del mar de cada dia, en el context de lo que som i lo que fem, ens podem trobar amb la presencia confortable de Jesús.

La Congregació dels Fidels s`assimila a l`aparició i vivències del llac de Tiberiades. El Senyor Misteriós, a l`aguait, des de la riba, es qui ho transforma tot: Ens convoca,  ens presideix, parteix el Pa, ens dona la Pau.

Distrets en tantes coses,  pocs estem a l` aguait de descobrir a Jesús,  pocs ens sentim, a més, Comunitat, corresponsables amb els altres,  disposats a ajudar, per retrobar-nos, després, junts, formant Església, en l`Apat eucarístic.

 

Sovint, anem a missa, ens Congreguem, sense esperar veure de nou, més i millor, a Jesús. Segurament, que, quant ens diem que Jesús Ressuscitat està entre nosaltres, que ens presideix, lo que menys pensem, o ens preguntem, es si aquest Senyor s`identifica amb nosaltres.

Partint de la nostra filiació divina, al Jesús del Llac, podem descobrir-lo, a través de la seva presencia real eucarística,  i,  a més, també, a través dels nostres propis germans, ara i aquí, congregats.

Es a partir d`aquesta identificació mística amb Ell, que ens podem donar, i rebre, la Pau.  Així, dons, Jesús Ressuscitat, present en Cos i Anima  en el Pa i Vi, s`encarna,  d`alguna manera en nosaltres, per la fe, per la caritat, per la participació  en l` Àpat, en la Comunió. Comunió amb Jesús, Comunió amb els altres germans.

A partir d`estar presents en el Llac, de ser Església, Comunitat, creient que Jesús es Déu,  oidà si proclamem, con sant Joan, amb la nostra vida de fe: “¡Es el Senyor!”.  

 

 

                     Domingo 3º de Pascua 14-04-2013

 

Juan, después de relatar largamente las apariciones de Jesús Resucitado, termina con la del Lago de Tiberiades.

 Pedro: “Me voy a pescar”. “Muchachos ¿tenéis pescado?”. “Echad la red a la derecha de la barca y encontrareis”. Juan: “Es el Señor”. Los otros discípulos,  se acercan a ayudarlos. Después en el ágape improvisado, al estilo pescador, Jesús resucitado es reconocido por todos.

Los Apóstoles siguieron con su oficio. También nosotros continuamos a diario con nuestro trabajo. De camino, ya en él, según nuestra singularidad, el Señor puede hacerse encontradizo; podemos descubrirlo.

 En el Lago de toda celebración, a la rivera del mar de cada día, en el contexto de lo que somos y hacemos, nos podemos encontrar con la presencia confortable de Jesús.

 Las Congregación de los Fieles se asimila a la aparición y vivencias del lago de Tiberiades. El Señor Misterioso, vigilante, desde la orilla, es quien va a transformarlo todo: Nos convoca, nos preside, nos da la Paz.

 Distraídos en tantas cosas, pocos estamos al acecho  de descubrir a Jesús, pocos nos sentimos, a más, Comunidad, corresponsales con los demás, dispuestos a ayudar, a reencontrarnos, después, juntos en el Ágape Eucarístico.

 Con frecuencia vamos a misa, nos Congregamos, sin esperar ver de nuevo, más y mejor, a Jesús. Seguramente que cuando nos decimos que Jesús Resucitado está entre nosotros, que nos preside, lo que menos pensamos, o nos preguntamos, es si este Señor se identifica con nosotros.

 Partiendo de nuestra filiación divina, al Jesús del Lago, podemos descubrirlo a través de su presencia real eucarística, i además, también, a través de nuestros propios hermanos, ahora y aquí, congregados.

Es a partir de esta identificación mística con El, que nos podemos dar y recibir la Paz. Así, pues, Jesús Resucitado, presente en Cuerpo y Alma, en el Pan y Vino consagrados, se encarna, de alguna manera, en nosotros, por la fe, por la caridad, por la participación en el Ágape, en la Comunión. Comunión con Jesús , Comunión con los otros hermanos.

 A partir de estar presentes en el Lago, de constituir Iglesia, Comunidad, creyendo que Jesús es Dios, ojala si proclamamos, con san Juan, con nuestra vida de fe: “Es el Señor”

 

Homilia feta a partir de la predicada a Santa Maria del Mar per el seu rector Dr. Francesc Tort el 26-04-1992, refeta per ser predicada a Sant Pau del Camp de Barcelona.

 

 

            Pasqua, octava de 7-04-2013

 

La presencia viva de Jesús Ressuscitat cal que ens acompanyi en el camí fluctuant de la vida,  amb  bonança o no.  

 

La joia, la confessió final de Tomàs : “¡Senyor meu i Déu meu!”, i la  resposta de Jesús: “¿Perquè m`has vist, has cregut?, feliços els que creuran sense haver vist”, no  es refereix, especialment, a la  mirada dels ulls corporals, menys importants,  sinó dels ulls sacramentals de la fe.

 

La Teòloga prova la Resurrecció a partir de la psicologia dels Apòstols, de la lògica de les coses i dels fets històrics en que s`edifiquen.

 

Quant Jesús irrumpeix en la nostra vida de creients, i sols llavora’ns, ens ve la Pau. Així dons la Pau va amb  la fe i la fe ens dona la Pau.

 

Tots som conscients de que una cosa son els fets, la doctrina, les paraules, les exhortacions pastorals dels ministres de la Paraula, i, l`altra, la resposta i realitat interior de cada un.

 

El “¡Senyor meu i Déu meu!” de Tomàs i el “Feliços els que creuran sense haver vist”, de Jesús, cal aplicar-los a nosaltres. ¿Som simples espectadors, o la nostra fe  segueix el procés de maduració?.

 

 

 

 

¿Ens anem apropant, dia a dia, a la confessió de Crist, com,  finalment, feu Tomàs, o encara estem en camí, encara  la nostra fe, no s`expressa amb l`exultant “¡Senyo meu i Déu meu”!?.

 

De petit, acompanyant a la meva mara a missa, recordo  com ella, a l`hora de l`elevació de l`Hòstia i després de rebre la Comunió, resava amb veu baixa, varies vagades:  “¡Senyor meu i Déu meu!”. Era una jaculatòria, sentida, sortida d` una fe plena. Una fe que li donava la Pau i que es manifestava, després, en la seva vida de sacrifici, de compliment del deure, de descobrir a Déu en els germans menys valorats per la societat.

 

Moltes vegades ens acostumem a tractar les coses santes,  a sentir parlar de fe, de Resurrecció, de Pasqua, sense cap conseqüència, com un espectador de compromís,  distret.

 

Sovint parlem de lo que no sentim massa. Una fe minsa porta a una Pau minsa. Entrem i sortim del temple, de la Congregació dels Fidels, sense haver vist, sense haver experimentat el goig, real, de que Jesús Ressuscitat ens ha presidit i gaudim de la Pau.

 

Mirem a veure si en el nostra sarró, hi hem posat quelcom nou, si ens hem enriquit amb la vivència de Jesús Ressuscitat, si hem augmentat la fe i, conseqüentment, del do de la Pau.