viernes, 17 de mayo de 2013

Pentecostes Cat. Cast. 19-05-2013

                                             
Pentecostes 19-05-2013


Els Apòstols eren ja testimonis de vista de tot lo que Jesús va dir i va fer durant els anys que va estar entre nosaltres fins que pujar al Cel. Ja havien rebut  la missió de predicar l`Evangeli,  de celebrar l`Eucaristia, de perdonar els pecat.


L`Església esta ja fundada, però es  encara  tant petita que el  Cenacle es prou per encabir-la, n`obstant estava cridada a projectar-se fora. Es encara  gra capaç de convertir-se en arbre gran. Es com  un vaixell preparat a la llencera, haurà de solcar els oceans.


¿Quin element es posarà en joc per obrir el Regne de Déu a tots els que, dins la massa confosa del gènere humà, seran cridats a la fe cristiana?.


El mateix Jesús ens adelentà la resposta: “Jo pujo al meu Pare i al vostre Pare, però no us deixaré pas orfes” . “Pregaré al Pare i us enviarà un altre consolador a fi de que ell permaneixi eternament entre vosaltres”. “Vos enviaré l`Esperit Sant que us farà testimonis meus”.


Ja ho sabem: Es l`Esperit Sant que el Pare i el Fill enviaren,  per suplir la presencia visible de Crist, per obrir les portes del Cenacle i promoure el naixement de congregacions i congregacions de germans, de fills de Déu.


Pentecostes es l`aniversari d`aquest  esdeveniment misteriós de l`Historia de l`Església: La vinguda visible, notòria, operant d`aquest Esperit Sant.


Pentecostes marca el moment en que el Cenacle,  espai reduït  als testimonis, s`obra a la catolicitat, en que el grà germina, en que el vaixell inicia el  camí per els mars de l`historia.


Pentecostes marca el moment en que els Apòstols, i llurs successors, foren i  serem sacsejats per la força  de dalt. Marca el moment, repetit dia a dia, en que, com relaten els Fets dels Apòstols,  aquells que s`aproparen per escoltar a  Pere,  colpits de compunció,  exclamaren: ¿Què hem de fer, germans? ¿Què hem de fer per unir-nos a vosaltres?


Llegim els Evangelis i els Fets dels Apòstols i arreu constatarem com els fruits de l`Esperit en l`Església, i en la societat que ella ha conformat des de un principi, son fruits de pau, d`amor, de respecta, de solidaritat, de valentia, de justícia.


Com dèiem el diumenge passat, en la solemnitat de l`Ascensió de Crist al Cel, l`Acció de l`Esperit Sant continua sens parar en el si de l`Església. Confortà als primers cristians perseguits, conforta als,  ara mateix, perseguits en diversos llocs del mon. (Procureu  informar-vos sobre qué està passant.)                                                                                                                       


Confiats que es l`Esperit Sant qui ens regeix i guia, si be sempre serà bo recordar i mantenir l`organització necessària de l`Església segons patrons i experiències històriques, els Consells Evangèlics son prou per regir-nos en la caritat.


¿Ens sentim Església, sentim que l`Esperit Sant ens posseeix, que viu en nosaltres?. ¿Quant parlem de l`Església i de l`acció del Esperit Sant, ens situem  com a simples espectadors, més o menys llunyans?.


Uns com a servidors, i  administradors dels sagraments de l`Esperit, i tots com a receptors d`ells,  ens trobem de ple, dins el circuit santificador de l`Esperit.


Cada vegada que un infant es portat a batejar, cada vegada que rebem la Comunió,  cada vegada que qualsevol cristià s`entrega als germans, cada vegada que fem actes de fe, esperança i caritat, cada vegada que ens sentim fills adoptius de Déu, cada vegada que treballem perquè la societat sigui justa i lliure, cada vegada que ens Congreguem en el Senyor, cada  vegada que som capaços  de mirar al Cel, son tantes altres accions del mateix Esperit en nosaltres.


Necessitem  l`Esperit Sant. Cal  avui i sempre, unir-nos a la pregaria litúrgica de la Seqüència Pasqual: “Veniu ho Esperit Sant, baixeu, del Cel, al mon que heu creat”


Pentecostés 19-05-2013


Los Apóstoles eran ya testigos de cuanto Jesús dijo e hizo durante el tiempo que estuvo entre nosotros, hasta que subió a los cielos. Habían ya recibido la misión de predicar el Evangelio, de celebrar la Eucaristía, de perdonar los pecados.


La Iglesia estaba ya fundada, pero sus miembros eran tan reducidos que el Cenáculo bastaba para acomodarlos. Era todavía grano capaz de convertirse en árbol grande. Era como un barco preparado en la lanzadera.


¿Qué fuerza irrumpirá a fin de abrir el Reino de Dios a cuantos, dentro la masa confusa del género humano, serán llamados a conocer y creer en Cristo?.


El mismo Jesús nos adelanta la respuesta: “Subo a mi Padre y a vuestro Padre, pero no os dejaré huérfanos”. “Rogaré al Padre y os enviará un consolador a fin de que permanezca para siempre entre vosotros” “Os enviaré el Espíritu Santo que os hará testimonios míos”.


Ya lo sabemos: Es el Espíritu Santo que el Padre e Hijo enviaron para suplir la presencia visible de Cristo, para abrir las puertas del Cenáculo y promover el nacimiento de congregaciones y congregaciones de hijos de Dios.


Pentecostés es el aniversario de este acontecimiento misterioso de la Historia de la Iglesia: La venida visible, notoria, operante de este Espíritu Santo.


Pentecostés marca el momento en que el Cenáculo, hasta entonces espacio reducido a los testimonios, se abre a la catolicidad, en que el grano germina, en que el bajel inicia su navegación por los mares de la Historia.


Pentecostés marca el momento en que los Apóstoles, y sus sucesores, fueron y serán zarandeados por la fuerza decisiva del Espíritu. Marca el momento, reiterado día a día, en que, como relatan los Hechos de los Apóstoles, aquellos que se juntaron para escuchar a Pedro, en súbito  examen de conciencia, exclamaron: ¿Qué hemos de hacer hermanos? ¿Qué hemos de hacer para unirnos a vosotros?


Leamos los Evangelios y los Hechos de los
Apóstoles y constataremos, por doquier, como los frutos del Espíritu en la Iglesia, y en la sociedad que ella ha ido conformando a trabes de los siglos,  son frutos de paz,  de amor, de concordia, de respeto, de solidariedad, de valentía, de justicia.



Tal como decíamos el domingo pasado en la solemnidad de la Ascensión de Cristo al Cielo, la acción del Espíritu Santo sigue sin parar en el seno de la Iglesia. Confortó a los primeros cristianos perseguidos, conforta, ahora también, a los cristianos en tantos lugares del mundo, también perseguidos a muerte. (seria conveniente que cada uno de nosotros se interesara en conocer realmente qué y donde lo dicho pasa en estos mismos tiempos)


Confiados que es el Espíritu Santo quien rige y guía a la Iglesia, si bien siempre será bueno recordar y mantener la organización según patrones y experiencias positivas, con todo los Consejos Evangélicos, en si mismos, serian o son suficientes para  regirnos en la caridad y la eficacia.


¿Nos sentimos Iglesia, experimentamos que el Espíritu Santo nos posee, que vive en nosotros? ¿Cuando hablamos de la Iglesia y de la acción del Espíritu Santo, nos situamos como simples espectadores más o menos lejanos?




Unos como servidores, y administradores de los sacramentos del Espíritu, y todos como receptores de ellos, nos hallamos de pleno dentro del circuito santificador del Espíritu.


Cada vez que un recién nacido es llevado a bautizar, cada vez que Comulgamos, cada vez que cualquiera de nosotros se entrega a los hermanos, cada vez que hacemos actos de fe, esperanza y caridad, cada vez que nos sentimos hijos de Dios y hermanos, cada vez que trabajamos para que la sociedad sea más justa y libre, cada vez que nos Congregamos en el Señor, cada vez que somos capaces de mirar al Cielo, son tantas otras acciones del mismo Espíritu Santo.


Necesitamos al Espíritu Santo. Es por lo que hoy y siempre es preciso nos unamos todos a la oración litúrgica de la Secuencia Pascual: “Ben, Ho Espíritu Santo, baja desde el Cielo, al mundo que has creado”.




Homilies a partir de les predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, a Santa Maria del Mar, y ara a Sant Pau del Camp

       

jueves, 9 de mayo de 2013

Ascensio- Papa Francesc


                    Ascensió del Senyor 12-05-2013

 

Avui l`Església s`alegra al contemplar com Jesús s`en puja al cel. Es bo recordar que parlem de l`Ascensió del Senyor en quant Home. En quant Déu llur encarnació no modificà en res la seva divinitat. Quant ens referim al Déu que hi ha en Jesús, sabem que en Ell no varien, no hi han itineraris, ni temps diferents. Així, dons, Jesús, en quant a Déu, ni baixa del Cel ni puja al Cel. Es Crist, en quant home, que, ja ressuscitat, s`en puja al Cel.

 

Crist durant els anys de la seva vida mortal realitzà  molts prodigis. L`últim i més important fou la Resurrecció. Jesús morí a la Creu en quant home i ressuscita per decisió i acció del Pare, del Fill i de l`Esperit Sant, axó es, de Déu.

 

La resurrecció del Senyor pot comparar-se a la sortida del sol, que ho il·lumina i sobrepassa tot. Aixó explica que si be el N. T. Parla llargament del fet de la Resurrecció, amb poques paraules es refereix a l` Ascensió al Cel.

 

Una vegada que Jesús ha ressuscitat, el seu lloc definitiu ja no es la terra sinó el cel. Ja ens ho havia predit, estant encara entre nosaltres, que aniria al “seu Pare i nostre Pare, al seu Déu i nostre Déu”.

 

Aquella promesa es realitza a partir de l`Ascensió. Ella ens uneix i identifica amb Crist. Ben mirat, en quant som de Crist, en l`Ascensió, místicament en el temps, i en la realitat de la mort, passem al seu Pare i al nostra Pare, al seu Déu i al nostra Déu.

 

Els Apòstols experimentaren gran alegria al contemplar, des de la fe, que el seu mestre, estimat i seguit, s`en pujava al Cel. El gaudí, però, fou més gran davant la certesa de que restava encara l`impuls final, Pentecostes.

 

Si be serà el diumenge vinent quant celebrarem la segona Pasqua, Pentecostes. La vinguda de l`Esperit Sant resta unida a l`Ascensió: “Quedeu-vos a la ciutat fins que quedeu revestits de la força de dalt”. No poden, dons, deslligar-se una festa i realitat de l`altra.

 

Els Apòstols, que gaudiren personalment, i en grup, del misteri de Resurrecció i Ascensió de Jesús, els mancava, però, l`impuls final, la col·locació de l`última pedra,  clau de volta definitiva. Impuls decisiu, projectat  a tots els temps, de ser  testimonis, arreu, del  pas salvador de Crist entre nosaltres.

 

La relació bíblica e històrica de l`Ascensió i de la Vinguda de l`Esperit Sant, deuen considerar-se junts. Així ja podem començar a  asserenar-nos davant de la pròxima Pentecosta.

 

L`Esperit Sant es la força de dalt que ens fou promesa per Jesús abans de pujar al Cel.  L`Esperit Sant es l`Hoste diví que ens acompanya com a fills de Déu i com a Església. Es l`Esperit Sant que en actes, aparentment imprevistos, ens envia, en el moment oportú, la força de dalt, com es ara, potser, amb l`elecció del nou papa Francesc.

 

Els Apòstols després de l`Ascensió es quedaren, si, a la ciutat, en el Cenecle, esperant l`Esperit Sant, peró, a ben segur que no sabien el nivell de força i carisma que aquell Esperit, promés, i esperat, els donaria i com els  transformaria.

 

Segurament que ningú ni podia ni,encara, potser, pot sapiguer quina serà la nova força de l`Esperit Sant que es manifestarà, lentament, en el ministeri del papa Francesc.

 

Els Fets dels Apòstols ens relaten que al sortir Pere del Cenacle, els jueus locals, i els vinguts de la Diàspora,  sentirem a Pere parlar amb la pròpia llengua. Segurament ni que sigui en context diferent, la Vinguda de l`Esperit Sant i l`elecció del nou Papa, Francesc,  sortint del Cenacle  a la plaça de Sant Pere, podem trobar-hi profundes similituds.

 

Elegit, el nou Papa, per la gracia del Pentecostes perenne en la vida de l`Església, fou comprés  més enllà de la pròpia llengua dels que allí es estaven. Tothom copsà, des de aquell primer esclat,  el so del`oració, de la caritat, de la senzillesa, de l`eficàcia, de la vida en la normalitat pastoral d`un bon pastor.

 

Cada un, personalment, pot pensar com es manifestaran, en el dia a dia, els carismes  del papa Francesc, d`aquest nou Pentecostes.

 

Jo crec que el papa Francesc, amb la seva llarga experiència pastoral i d`home de govern, a Argentina, la més americana, europea i espanyola encens, sabrà passà pàgina als moviments que els enemics de l`Església, com a institució, sota el pretexta de defensar-la, aclapararen al seu antecessor i, pràcticament a tota l`Església Universal, amb el suport actiu dels Mitjans, de forma ben malèvola i programada fil per randa.

 

L`experiència pastoral, directa, que, potser, li mancava al estimat Benet XVI, il·lustrarà al papa Francesc, per no deixar-se intimidà  davant de fets, molts, o alguns d`ells, demostrats com a falsos, per be que foren presentats com si fossin verídics i, en un cert context, per treure’n rendiment personal...

 

 

                  Ascensión del Señor 12-05-2013

 

Hoy la Iglesia Universal celebra la solemnidad de la Ascensión del Señor a los cielos. Es preciso aclarar, desde un principio, que hablamos de la Ascensión de Cristo en cuento hombre, en cuento Dios no hay itinerarios ni tiempos varios. Como Dios, ni baja del Cielo, ni sube al Cielo. Cristo como hombre, ya resucitado, es subido al Cielo.

 

Cristo  realizó muchos  milagros en virtud de su divinidad. La manifestación culminante del ministerio de Cristo en la tierra estuvo, está, en su gloriosa Resurrección. Murió en la Cruz como hombre, resucita como hombre no por fuerza humana alguna, sino por la unión de Jesús con Dios, por decisión y acción divina.

 

La Resurrección de Cristo viene a ser, comparativamente hablando, como la salida y presencia del astro sol que deslumbra, que lo ilumina todo.

 

Ello explica que si bien la Escritura habla largamente, de la Resurrección del Señor, se extiende poco en el anuncio de su Ascensión  al Cielo.

 

La Ascensión de Jesús, su subida al cielo, es consecuencia de la Resurrección. Una vez vencida para siempre la muerte, una vez resucitado el hombre Cristo-Jesús, su lugar no es ya la tierra, sino el Cielo.

 

Si Cristo resucita en virtud no del hombre sino del Dios, el Hombre, Cristo-Jesús, sube a “su Padre y nuestro Padre a su Dios y nuestro Dios”, por la fuerza de Dios. Va a preparar nuestro encuentro con “su Dios y nuestro Dios”.

 

Los Apósteles  testimonios de la Ascensión de Cristo al Cielo, quedaron llenos de alegría. También nosotros tenemos la necesidad y el derecho, de gozar, de vivir alegres como consecuencia de nuestra fe en Cristo, muerto, resucitado y subido al cielo.

 

La tierra, la vida, las vicisitudes humanas no siempre se mueven en el  contexto de lo agradable, placentero, alegre. “La vida del hombre sobre la tierra es una lucha, una milicia”.

 

La Resurrección y Ascensión de Cristo nos asegura, desde la fe, que de la misma manera que Cristo fue resucitado y subido al cielo, también nosotros, Hijos Adoptivos de Dios, por su fuerza y por su gracia, seremos resucitados y llevados al Paraíso.
 
A partir d`homilies predicades per el Dr. Francesc Tort, rector de Santa Maria del Mar, a Santa Maria del Mar, amb noves reflexions per Sant Pau del Camp.

viernes, 3 de mayo de 2013

Dom.6ª L`Esperit Sant i Nosaltres


 

Diumenge sis de Pasqua © 5-05-2013

 

El misteri de l`Església, amb llur humanitat i divinitat, las limitacions dels homes i la força de l`Esperit Sant, es troben reflexats en l`Escriptura d`avui.

 

Els Apòstols, assumint les conclusions del Concili de Jerusalem, comproven que si be es l`Esperit Sant qui pren l`iniciativa, aquesta es manifesta en la confluència de lo humà: “L`Esperit Sant ha decidit, juntament amb nosaltres...”

 

L`Esperit Sant i Nosaltres. Heus ací la clau de volta que aguanta la vida de l Església. L`Esperit Sant i Nosaltres, lo humà i lo diví, conflueixen en el tot de la vida eclesial i poden discernir en aspectes accidentals.

 

Les puntuals desviacions, les equivocacions pastorals, les planificacions sortides de mara, si be no vindran del Esperit de la veritat, sinó de Nosaltres, es podran redreçar.  Dins del misteri de la predestinació i la gràcia, no hi haurà desviació definitiva dels plans i voluntat misteriosa de Déu. El redreçament vindrà. Constatarem com, en alguns casos, Déu escriu recta amb renglons torts.

 

L`Evangeli ens parla de com amb l`ajuda del Esperit Sant, i de Nosaltres, podem arribar a ser posseïts per Déu, enriquits: “Qui te els meus manaments i els guarda, aquest es el qui m`estima; i el que m`estima serà estimat del meu Pare, i jo l`estimaré i jo mateix me li manifestaré”.

 

Quant el “Nosaltres” es mou fora dels manaments d`amor de Jesús, quant valorem més els nostres interessos que la llei fonamental del Senyor, dificultem  la manifestació i possessió del Senyor Jesús.

 

Sols quant l`Esperit Sant i Nosaltres confluïm en l`amor i la justícia, gaudim, al moment, del amor del Para i del Fill.

 

 

Domingo sexto de Pascua © 5-05-2013

 

El misterio de la Iglesia con su humanidad y divinidad, las limitaciones de los hombres y la fuerza del Espíritu Santo, se encuentran reflejados en la Escritura de hoy.

 

Los Apóstoles  asumiendo las conclusiones del concilio de Jerusalén,  comprueban que si bien es  el Espíritu Santo quien toma la iniciativa, esta se manifiesta en la confluencia de lo humano: “Hemos decidido, el Espíritu Santo y nosotros…”.

 

El Espíritu Santo y Nosotros. He ahí donde toma solidez la vida  de la Iglesia. El Espíritu Santo y Nosotros, lo humano y lo divino, confluyen en el todo de la vida eclesial i pueden discernir en aspectos accidentales.

 

Las puntuales desviaciones, equivocaciones pastorales, las planificaciones salidas de quicio, si bien no vendrán del Espíritu Santo sino de “nosotros”, podrán resarcirse. Dentro del misterio de la predestinación y la gracia, no habrá desviación definitiva de los planes i voluntad salvífica de Dios. Constataremos como, en algunos casos, Dios escribe recto con renglones torcidos.

 

El Evangelio nos habla de cómo con la ayuda de la gracia del Espíritu Santo y de “nosotros”, podemos llegar a ser poseídos por Dios, enriquecidos: “El que me ama guardará mi palabra y mi Padre lo amará y vendremos a él y haremos morada en él”.

 

Cuando el “nosotros”, se mueve lejos del Evangelio de Jesús, cuando valoramos más lo nuestro que el amor, lo nuestro que lo justo, dificultamos o nos oponemos, en la práctica, a ser poseídos por Dios, a que el Señor viva, haga  morada en nosotros.

 

Solo cuando el Espíritu Santo y nosotros confluyen en el amor y la justicia, edificamos solidamente nuestra vida y nuestra acción en Cristo.

 

 

Homilia redactada de nou, per Sant Pau del Camp, a partir de les de 4-05-1986 i 30-04-1989, en català i castellà, predicades per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort Mitjans.