sábado, 31 de agosto de 2013

Dom.22. 1-09-2013: Humilitat-Orgull-Seny i Saviesa


                        Dominica 22 1-09-2013

                  Humilitat – Orgull- Seny i Sabiesa.

 

El fragment del llibre del Eclesiastès que avui la litúrgia ens ofereix, ens pot donar matèria per la nostra reflexió en aquest primer diumenge de setembre. Atrevir-nos a parlar dels difícils conceptes d´ Humilitat, Orgull i Seny.

 

“Fill meu, si ets ric, sigues humil... El poder de Déu es gran i els humils son la seva gloria”. La virtut excel·lent de l`Humilitat  tant ens obre les portes del cor de Déu, com del cor dels humans.

 

L´Humilitat ens permet conèixer el límit de les nostres forces, ens revela o fa pelés els nostres propis defectes i limitacions i ens evita caure en el paranys de considerar-nos superiors i exagerar els nostres mèrits.

 

L`Humilitat  ens capacita o predisposa a cercar l`ajuda dels altres i aprofitar els consells que ens poden venir dels savis i del senzills.

 

L`Orgull, en canvi, ens cega. La vanitat, lluny de fer-nos créixer i avançar, ens fa ridículs. Si be resulta favorable la confiança que podem i devem tenir sobre nosaltres mateixos i les nostres possibilitats, un excés de confiança ens pot orientar malament, pot afavorir el que no vegem els perills reals, que no encertem en el camí millor.

 

L`Orgull podem trobar-lo en nosaltres mateixos.  També  entre els savis, poderosos i creguts, com en els dèbils, ignorants, tímids.

 

L`Orgull, real, es com un arbre aparentment ofà. Promet florir i fruitar algun dia, però no ho fa mai. Es una malaltia, un mal interior difícil de diagnosticar i encara més difícil de vença.

 

Santa Teresa de Jesús definí l`Humilitat dient que era “la veritat”. No s`oposa, dons, aquesta excel·lent virtut, en reconèixer els dons i gracies que la naturalesa i la gracia ens han donat.

 

L`Humilitat, entesa com  Veritat, no ens barra pas el pas o no es contraria a  les ànsies de millorar, de créixer, de rendir, de superar-nos, d` imitar les virtuts dels altres i llurs conquestes i àdhuc avantatjar-los  amb bones arts. L`Humilitat no ens deu pas apartar de la noble i justa competició en tots els camps de la vida.

 

L’Humilitat verdadera, junt amb el Seny de que parlem després, ens ajuda, també, al millor compliment i exercici de la vocació a que hem sigut cridats i hem seguit.

 

 Cal dir però, de vell antuvi, que Humilitat i l`Orgull es poden confondre, de portes enfora i també de portes en dins, amb la manera de ser, amb el caràcter.

 

 Els que tenen un caràcter tímid o apocat, semblar-nos humils i els que tenen un caràcter fort, valent, semblar-nos orgullosos. Pur anal.lisi esbiaixat.

 

  L`Humilitat i l`Orgull  reals radiquen en el cor, son actituds de l`ànima més que del cos. En conseqüència devem  situar-se fora de les aparences. Les suposades experiències poden equivocar-nos. Així, dons, difícilment podem nosaltres arribar a jutjar, adequadament, als nostres germans. Millor no fer-ho mai.

 

Ben mirat el fragment de l`Eclesiastès, que estem comentat, ens orienta més aviat vers la prudència en tot judici  i al  Seny: “El cor dels assenyats compren els proverbis dels assenyats. L`Orella atenta s`alegra de sentir a parlar amb seny”.

 

El Seny ens ajuda a mesurar les coses humanament, sense treure conseqüències inadequades a fi de no distorsionar o confondre  els conceptes d`Humilitat, o d´ Orgull.

 

Seny, virtut bona per tothom sobre tot quant ens trobem  constituïts en l`exercici d`algun servei o  autoritat familiar, civil o religiosa.

 

L`Historia de les famílies i els pobles es pot mesurar a partir del seny dels seus dirigents. Quant manca el Seny desestimem les experiències passades, ens creiem que nosaltres sí que podem, sense veure que va passar en circumstancies passades, pròximes o llunyanes, més o menys similars.

 

 

 

               Domingo 22, 1-09-2013

 

         Humildad – Orgullo- Sabiduría, Buen Juicio.

 

El fragmento del libro del Eclesiástico, que hoy la liturgia nos ofrece, nos puede dar materia para nuestra reflexión en este primer domingo de septiembre. Vamos a atrevernos a aproximarnos en los difíciles conceptos de: Humildad, Orgullo y Sabiduría yBuen juicio.

 

“Hijo mío, en tus asuntos procede con humildad…Porque es grande la misericordia de Dios, y revela sus secretos a los humildes”. La virtud excelente de la Humildad nos abre tanto las puertas del corazón de Dios, como del corazón de los humanos.

 

La Humildad nos permite medir, un tanto, el límite de nuestras fuerzas,  conocer nuestros defectos y limitaciones. Al mismo tiempo, nos impide deslizarnos por la pendiente de considerarnos superiores y exagerar nuestros méritos.

 

La Humildad nos capacita o predispone a buscar la ayuda de los otros, y aprovechar los consejos tanto de los sabios como de los sencillos.

 

El Orgullo, en cambio, nos ciega. La vanidad lejos de ayudarnos a crecer y avanzar, nos hace ridículos. Si bien puede ser útil la confianza sobre nosotros mismos y nuestras posibilidades, todo exceso  puede desorientarnos, sin apreciar los peligros reales y conocer el camino mejor.

 

El Orgullo puede ofuscarnos  a cada uno, sin distinción. Se encuentra no sólo entre los sabios,  poderosos, creídos, también entre los débiles, ignorantes y tímidos.

 

El Orgullo real se asemeja a un árbol de amplio follaje; promete florecer y dar fruto algún día, pero no lo hará nunca. Es una enfermedad, un mal interior difícil de diagnosticar y más todavía de vencer.

 

Santa Teresa de Jesús definió a la Humildad, como “la verdad”. No se opone por lo mismo esta beneficiosa virtud reconocer los dones y gracias que la naturaleza y la gracia nos han dotado.

 

La Humildad, entendida como verdad, no incide o va en contra de las ansias de mejorar, crecer, rendir, superarnos, de imitar las virtudes de los demás, desear sus logros y aun superarlos con buenas artes. La Humildad, así considerada, no nos aparta de la noble y justa competición en el estadio de la vida.

 

La Humildad verdadera, junto a la sabiduría y buen juicio de que hablaremos, nos estimula, también, al mejor cumplimiento y ejercicio de la vocación y estado que hemos seguido.

 

Es preciso decir, no obstante, de principio, que la Humildad y el Orgullo pueden confundirse tanto hacia fuera como hacia dentro, con la manera de ser, con el carácter.

 

Los que tienen un carácter tímido o apocado parecernos humildes, y los que poseen un carácter fuerte, valiente, parecernos orgullosos. Puro análisis sesgado.

 

La Humildad y el Orgullo reales radican en el corazón, son más bien actitudes del alma. En consecuencia el criterio acertado debe situarse fuera de las apariencias. Las supuestas experiencias pueden equivocarnos. Así, difícilmente podremos, nosotros, llegar a juzgar adecuadamente a nuestros hermanos. Mejor no hacerlo  nunca.

 

El fragmento del libro del Eclesiastés, sobre que reflexionamos,  en este campo nos orienta más bien hacia la sabiduría, prudencia y el sano juicio cuando nos dice: “El sabio aprecia las sentencias de los sabios, el oído atento a la sabiduría, se alegrará”.

 

El valorar la sabiduría, el buen juicio nos ayuda a medir las cosas humanamente, sin sacar consecuencias inadecuadas a fin de no distorsionar o confundir los conceptos de Humildad y Orgullo.

 

Sabiduría, buen juicio, virtudes o facultades buenas y prometedoras para todos, sobre todo cuando nos encontramos constituidos en el ejercicio de algún servicio o autoridad, familiar, civil o religiosa.

 

La Historia de las familias y de los pueblos puede medirse a partir de la sabiduría de sus dirigentes. Cuando falta buen juicio desestimamos las experiencias pasadas, creemos que nosotros sí podremos, sin la necesaria capacidad de querer saber qué paso en circunstancias pasadas, próximas o lejanas, más o menos similares.

 

Homilies redactades, més o menys, a partir d`altres anteriors predicades per Mn. Francesc Tort en les tres misses que celebrava els diumenges a Santa Maria del Mar ( les altres quatre eren celebrades per el P.  Sobrerroca S.J. i per el vicari P. Roca). Adaptades, ara, per Sant Pau del Camp.

 

 

 

viernes, 16 de agosto de 2013

Dom.20 - Teologia de l`Alliberació - Teología de la Liberación


   Dominica 20. Santa Maria del Mar 16-VI11-1992

           Sant Pau del Camp 18-08-2013

           Teologia de l`Alliberació

 

No podem pas llegir l'Evangeli sense distingir   l'estil literari de cada un dels seus fragments, el context biogràfic, pastoral e històric de lo que sens diu. En alguns casos una interpretació literal, no sols ens allunyaria del sentit real, sinó àdhuc podria portar-nos a afirmacions del tot contra­ries al esperit de Jesús, a la seva revelació, a l'analogia de la fe.

 

"He vingut a calar foc a la terra... ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?. Us asseguro que no. Es la divisió la que he vingut a por­tar.

 

 Algunes sectes, ignorant i tergiversant, l'esperit d'amor, d'humilitat, de comprensió, de generositat,del`Evangeli de Jesús, portats per diversos desequilibris, prediquen el Cristianisme com un camí contra natura, fosc, negre, negació del amor real, veient pecat en tot. Per elles  el Cristianisme seria sinònim a deixar d'esser homes i així es complauen en certes frases bíbliques extretes del seu sentit i context real.

 
     "He vingut a calar foc a la terra". No el foc que crema, que destrueix, que aniquila, que fa mal, no el foc de les cares llargues, dels cilicis, dels dejunis i abstinències innecessàries, sinó el foc del amor, el foc de l'unitat, de la comprensió, de la justícia, el foc del difícil compliment del propi deure, el foc de resistir-se al vent i a la corrent  com a conseqüència d`esser  no fulles i peixos morts, sinó vius i lliures.

 

Les frases de Jesús,avui comentades,estan més en  consonància amb lo que a la nostra poca sentenen com a Teologia de la Alliberació. No a la llui­ta contra el cos, contra la naturalesa com si tota ella fos dolenta i s'hagués de reprimir, com si no n'hi hagués hagut prou amb la mort de Jesús per redimir-nos i retornar-nos dimatge de Dèu perduda.

 

    El Cristianisme no ve a portar la pau entesa com  l`opi del po­ble. No ve a portar la falça pau que nega la justícia,sinó la santa guerra que engendra l'amor en la vida individual i social. El papa Francesc amb el seu sentit comú i llibertat que el caracteritza ens dona, sovint, exemples i pautes sovint en aquesta direcció

 

¿Què es lo que divideix de veritat a dhumanitat? ¿Els climes, les races, les cultures, les religions, o mes aviat dincomprensió, els odis, els egoismes de tots tipus, l'incapacitat d'acceptar i valorar les diferencies?.

 

 La lluita de classes, com a tal, ha sigut denunciada, des de un principi, com contraria al amor, a la justícia, a la llibertat, al progrés. Però una cosa es l`enfrontament sistemàtic d'uns contra els altres, com a única forma de promoure la justícia social, i l'altra que, davant de les injustícies que a tots els nivells,s`han observat i observen,que sacsejant moltes societats i cultures, posem  el cap sota l`ala,  ens enganyem, i, per egoisme,voguen descansar en una falsa pau.

 

Ens cal fer-nos  violència per lluitar a favor de la difícil justícia social, per promoure una autentica o integral Teologia de l'Alliberament. Per una banda cal mirar al home com portadador de valors eterns, per l`altre com a possible factor de justícia, de mesura, de pau. Es tracta de promoure la justa ordenació dels afers humans en mires a que els bens de la terra arribin, justament, a llurs destinataris.

 

 Violència  no per ignorar la fam e injustícies reals en el mon en que vivim, actitud tant més greu quant d'alguna manera ens deuríem sentir, directa o indirectament, responsables de tants mals que flagel·len la societat.

 

Quant s'estudia Teologia Moral es parla dels actes que es consideren vo­luntaris "in causa".Aixó val  per cada un dels humans i per la mateixa Societat, como a tal. També existeixen, actualment moltes injustícies i mals que es deriven de causes anteriors més o menys antigues. Sempre hi ha hagut i hi haurà, com a conseqüència del egoisme, i també de la limitada capacitat humana en proveir i prevenir, desordres y guerres.

 

 Les tribus i nacions tant a l'Africa com a l'Amèrica, dabans del descobriment,lluitaren unes contra les altres amb projec­tes, sovint, d'exterminació total. Peró encara han provocat i mantingut majors mals e injus­tícies globals la negació de la llibertat i de les pautes de la Llei Natural.

 

    La violència cristiana segons l'esperit de Jesús, mira i vol evitar  tot allò  que ens destrueix com a persones o com a societat.

 

 Violència, si, proporcionada a la  defensa de la justícia,  la llibertat i la pau.

 

"El Pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare...". No es tracta, i amb axó acabem, de lluita de pares i fills considerats en l'estreta concep­ció i  divisió  de famílies o llars,que també,  sinó, sobre tot, en relació a la gran  família dels pobles, nacions, religions y  de la societat.

 

 Fer-se violència, a un mateix, per millorar  la terra  dels homes, aquesta família humana de la que tots en formem part.

 

             Domingo 20- 18-08-2013

 

         Teología de la Liberación

 

No debemos leer el Evangelio sin distinguir el estilo literario de cada una de sus partes, el contexto biográfico, pastoral e histórico de cuento se nos dice. En algunos casos una interpretación literal, no sólo nos alejaría del sentido real, sino incluso podría llevarnos a afirmaciones contrarias al espíritu de Jesús, de su Revelación y de la analogía de la fe.

 

“He venido a prender fuego en el mundo… ¿Pensáis que he venido a traer al mundo paz? No sino división”. Algunas sectas, ignorando y tergiversando, el espíritu de amor, de humildad, de comprensión, de generosidad del Evangelio de Jesús, llevados, a veces, por desequilibrios de diverso tipo, predican al cristianismo, como un camino contra natura, oscuro, negro, negación del amor real. Para ellos el cristianismo sería sinónimo a dejar de ser humanos, y así se complacen en ciertas frases bíblicas extraídas de su sentido y contexto real.

 

“He venido a prender fuego en el mundo…”. No el fuego que quema, que destruye, que aniquila, que hace daño, no el fuego de las caras largas, de los cilicios, de los ayunos y abstinencias innecesarias, sino el fuego del amor, el fuego de la unidad, de la comprensión, de la justicia, el fuego del difícil cumplimiento del deber, el fuego de resistirse al viento y a la corriente del agua y del viento, como consecuencia de ser no hojas secas y peces muertos, sino vivos y libres.

 

Las frases de Jesús que estamos comentado, se apuntan más a la pastoral que en nuestros días se conoce como Teología de la Liberación, que a la lucha contra el cuerpo, contra la naturaleza como si toda ella fuera mala y hubiérase de reprimir, como si la muerte redentora de Jesús, hubiera sido en balde.

 

El  cristianismo no viene a llevar la paz entendida como el “opio del pueblo”, no predica la falsa paz que niega la justicia, sino la guerra santa que engendra el amor en la vida individual y social. El papa Francisco, con su sentido común y libertad, que le caracterizan, nos da, a este respecto, lecciones y ejemplos frecuentes

 

¿Qué es lo que divide, en verdad, a la Humanidad? ¿Los climas, las razas, las culturas, las religiones, o más bien la incomprensión, los odios, los egoísmos de todo tipo, la capacidad de aceptar y valorar las diferencias?

 

La Lucha de Clases, como tal, ha sido denunciada, des de un principio, como contraria al amor, a la justicia, a la libertad, al progreso. Pero una cosa es la lucha o enfrentamiento sistemático de unos contra los otros, como única forma de promover y conseguir la justicia social, y otra que, ante las injusticias, que a todos los niveles existieron y existen, pongamos la cabeza bajo el ala, nos engañemos y, para no examinarnos uno a uno, tanto el presente como el pasado,  optemos, por egoísmo en refugiarnos en una falsa paz.

 
Nos es preciso hacernos  violencia para luchar, a la medida de nuestras posibilidades, en pos de la difícil justicia social, para promover una auténtica e integral Teología de la Liberación.

 

Si bien por un lado hemos de distinguir en el hombre su destino, portador de valores eternos, por el otro  defendamos y preservemos, con valentía cristiana, de los males que acechan “luchando” en pos  de la justa distribución de los bienes de la tierra.

 

Violencia no para ignorar el hambre y las injusticias reales que se dan en el mundo en que vivimos, actitud  que podría considerarse, a veces, tanto más grave cuando, de alguna forma nos deberíamos acusar, directa o indirectamente, de los males que afligen a la sociedad.

 

Cuando se estudia Teología Moral se habla de actos que se consideran voluntarios “in causa”. Esto vale para valorar, en el tiempo, las acciones y actitudes, en concreto, de cada uno de nosotros y  también  a la hora de medir o explicar responsabilidades sociales colectivas o históricas.

 

También existen actualmente muchas injusticias y males que vienen o se derivan de causas más o menos anteriores en el tiempo. Siempre hubo y habrá,  como consecuencia del egoísmo, y también de la limitada capacidad humana en proveer y prevenir, desordenes y guerras.

 

Las tribus y naciones tanto de África, como de América, antes de ser descubiertas, o manipuladas de distinto modo, habían luchado unas contra otros con proyectos, frecuentemente, de exterminio total. Pero aun han provocado y mantenido mayores injusticias globales, la negación de la libertad y de las pautas de la Ley Natural en relación a los derechos y deberes comunes.

 

La violencia cristiana, según el espíritu de Jesús, mira o quiere evitar todo aquello que nos destruye como personas o como sociedad.

 

“El padre contra el hijo y el hijo contra el padre…”. No se trata, y con ello terminamos, de la lucha entre padres e hijos, considerado el hogar familiar, que también, sino en relación, sobre todo, a la gran familia de los pueblos, naciones, religiones y sociedades.

 

Hacerse violencia a uno mismo para mejorar nuestra tierra, la familia humana a la cual todos formamos parte.

 

Homilia que fou predicada primer a Santa Maria del Mar per el seu rector, Dr. Francesc Tort Mitjans, adaptada, ara, a Sant Pau del Camp.