viernes, 22 de noviembre de 2013

Crist Rei. VERITAT ESTRICTE I AMPLE.


           Solemnitat de Crist Rei. 24-11-2003.

              Veritat en sentit estricte i ample.

 Homilia preparada a partir de les que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, va predicar a Santa Maria del Mar els anys 1986, 1990 i 1993, en les misses de la vigília a les 19,30h. i del diumenge a les 13h. i a les 19,30h. (Les misses de les 17h. de la vigília i de les 10h. i 11h, foren celebrades entre d`altres per el P. Sobrerroca S.J.) Totes oficiades a l`altar major amb gran nombre de fidels.

    

Jesús va iniciar la seva predicació parlant del Regne de Déu. Sant Pau en la seva carta als cristians de Colosses argumenta, avui,  que entrem a formar d`aquest Regne  gracies al “rescat”, axó es, al “perdó dels nostres pecats”.

 Devant l`afirmacció de Pau: “al ser, Jesús, imatge del Déu invisible...,tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles”, no ens cal  buscar la llum i la Veritat fora de Jesús mateix. Ell es el nostre cel, el nostre univers, el resum de la Creació, es “també el cap de l`Església”,  Cos místic, la catolicitat redimida.

 Quant parlem del concepte de veritat cal distingir-la en sentit ample o estricte. De fet, però quant parlem de la veritat solem fer-ho  amb un sentit tant ample que hi podriem incloure, quasi sense cap excepció,  tota ciència, historia, vida personal i col·lectiva.

 Si   es difícil, quant no imposible, arribar a copsar la Veritat eterna, amb diferent messura , també ho es, mes o menys, arribar a les veritats naturals, aquelles que  son o estan referides a les coses humanes que sovint i en general també s`ens escapen.

  Arribar a coneixer la Veritat: res més útil, més valuós, però, també, res més allunyat del comú denominador de les possibilitats,  pensaments i voluntats dels sers humans.

 Parlant de la veritat en sentit ample,  ens ve a la memòria aquella afirmació de Lope de Vega: “Dijeron que antiguamente se fué la verdad al cielo. Tal la pusieron los hombres que, desde que se fue, no ha vuelto”.

 A  aquesta visió realista del poeta, Bossuet respon: “La veritat es tant forta que ni morint mora”.  Dugués reflexions  serioses.

Tota veritat tendeix a surar, com  la mar malda per purificar-se sens fi,  però la  tempesta de l`ignorància, de la manipulació, de tot tipus de limitacions humanes, incideixen en  que tant les veritats purament naturals  com les  eternes,   resultin  difícils de descobrir i posseir.

 Tornant  a la Veritat religiosa, si Crist,  en el procés de la Passió, afirma que es Rei,  si a l`ironia de Pilat, Jesúa respon: “La meva missió es la de ser testimoni de la veritat”.  Si a la pregaria del bon lladre, avui proclamada en l`evangeli de Lluc:  “Senyor recordeu-vos de mi quant estigueu al vostra Regne”,  Ell respon “Avui mateix estaràs amb mi en el Paradís”, aquest dialec  ens dona pistes de  que la Veritat, de la que Jesús ha vingut a donar-ne testimoni, es, finalment, el Paradís.

 El regne de Veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia d`amor i de pau, que canta el prefaci d`avui,  anuncia i defineix les característiques del Regne de Deu aquí a la terra posseït en  virtut  de la fe:  Programa d`amor, de justícia, de pau, de germanor real. I,  al sortir del túnel  del transit, gaudir de la suprema esperança de Déu i en Ell de tots els bens, en el  Paradís.

 La Solemnitat de Crist Rei, celebrada en l`última dominica del any litúrgic, si per una banda ens situa davant de Jesús, Rei de l`Univers, per l`altra  ens invita,  i també  ens dona gracia, a fi  que avançant en el coneixement de les  veritats naturals, i a partir d`elles, edificant sobre la raó, arribem a gaudir de la Veritat eterna.

 Si el Regne de Jesús no es d`aquí, el nostre regne, el nostre fi, la meta final,  tampoc son d`aquí. Aquí en el transit, descobrint l`Estrella, s`inicia la llum del Regne,  del Paradís.

 Seguint l`estrella de la fe, que com algunes vegades hem dit està subjecta a les vicissituds del dubte, que la llibertat permet,  una vegada, retrobada l`Estrella, ens afermen en la certesa  que ens alegra la vida.

 La celebració de la  fe en la Congregació dels Fidels, la companyonia dels germans,   donant-se les mans i la pau,  tot  ens pot ajudar  a sentir-nos identificats amb la pregaria del  bon lladre i amb la resposta de Jesús:  “avui mateix, o demà, estaràs amb mi en el Paradís”.


                 Cristo Rey   24-11-2013


“Pilatos le dijo : ¿con que tu eres Rey”?. Jesús contestó: “Tu lo dices, soy rey. Yo para esto he nacido y para esto he venido al mundo; para ser testigo de la verdad”. He ahí como Jesucristo con esta escueta respuesta pronunciada  en momento tan trascendental de su vida, identifica su reino y su misión con la verdad. “Yo soy el camino, la verdad y la vida” había aclamado en otra ocasión. “Los que son de la verdad escuchan mi voz” ponderará, ante Pilatos, quien, en su escepticismo respondería “¿Y qué es la verdad?”.


La verdad, nada más necesario, más valioso, más precioso, pero nada, tampoco, más alejado del común denominador de la gente. Dios, verdad suprema, que se manifiesta en pequeños reflejos, pequeñas luces, pequeñas emanaciones de la verdad eterna. A través de las manifestaciones aparentemente pequeñas de la luz, podemos llegar, siguiendo su rastro, al Creador, al sol de la verdad, de donde emanan todos los rayos.


Lope de Vega escribió: “Dijeron que antiguamente se fue la verdad al cielo. Tal la pusieron los hombres que desde que se fue no ha vuelto”. Si en todos los tiempos y circunstancias ha sido difícil tener, retener y disfrutar de la verdad. Esta visión realista de Lope de Vega se contrapone a otra famosa frase del orador Bossuet en relación a la fuerza de la verdad en si misma cuando dice de ella: “La verdad es tan fuerte que ni muriendo, muere”

Será preciso continuar junto a Jesús para llegar a conocer la equivalencia de la verdad de la que él afirma haber venido a dar testimonio. Será preciso seguir sus pasos, seguir su pasión, para encontrar la suprema relación y concreción de lo que es la verdad. Tendremos que acompañar a Jesús hasta el mismo Calvario para saber que verdad es sinónimo de Paraíso, de Cielo. “Jesús acuérdate de mi cuando llegues a tu reino”, dirá, orará Dimas, el buen ladrón.


Si Cristo es Rey, si afirma que su reino es la verdad y a la petición del buen ladrón responde desde la Cruz: “Hoy mismo estarás conmigo en el Paraíso”, esto demuestra que la verdad es el Paraíso, esto demuestra que su reino de verdad y de vida, de santidad y de gracia, de justicia, de amor y de paz, que su reino es el Paraíso, hacia el que nos encaminamos, como en penumbra, durante el transito, hasta que saldremos del túnel del mundo que vio alejarse la verdad y lleguemos al Paraíso, al Cielo


La solemnidad de Cristo Rey, que hoy celebramos en la última dominica del año litúrgico, y como signo de que el año, o la vida, o la historia terminan en el Paraíso, es una fiesta que debería serenarnos espiritualmente, en cualquier edad, circunstancia y problemas en los que nos veamos insertos. Nuestro Reino no es de aquí; aquí, ciertamente se inicia, como camino y guía. Es preciso valorar todo el proceso de nuestra vida en la segura, cierta y consoladora visión del Paraíso, donde el Reino de Dios, la Verdad, llega a su exuberante plenitud.

 Homilia preparada a partir de les que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, va predicar a Santa Maria del Mar els anys 1986, 1990 i 1993, en les misses de la vigília a les 19,30h. i del diumenge a les 13h. i a les 19,30 h.

    Dr. Francesc Tort Mitjans, Sant Pau del Camp.             

                                              

lunes, 11 de noviembre de 2013

Dom.33. UNA GERMANOR AMB L`ALTRA GERMANOR, SI.


                    Dominica 33 © 17-11-2013.

 

Germanor entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes, Papa.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp.

 

Els texts bíblics, avui escollits,  ens volen situar al cim del temps i de l`Historia general, personal i còsmica. Ens orienten  a referir-ho, tot, sempre, a Déu.

 

L`Evangeli, que hem proclamat, està escrit en estil  apocalíptic y escatològic, que, com a tals, no poden ser interpretats  en sentit literal, al peu de la lletra.

 

Ens cal descobrir, tenir en compte que Crist va viure i va ensenyar a considerar el temps en sentit d`eternitat: Que no tenim aquí una estada permanent, sinó que ens dirigim a l`eterna, al cim, a Déu, en que  tot s`il·lumina.

 

Estaríem lluny de la doctrina cristiana,  sinó valoréssim com cal la vida, el cos, la terra, lo temporal. Ens allunyaríem, també, de l`analogia de la fe si ens sortíssim del context de la veritat suprema, Déu, de viure i morir en sentit d`eternitat.

 

Les bondats naturals, son  reflexa de les bondats divines, del Creador. Anunci i preludi de la possessió final de Déu i amb Déu de tots els bens. El Senyor de la Gloria es també el Senyor de la terra.

 

Les consideracions de Jesús, emprant l`específic gènere literari escatològic,  prenen peu en el Temple de Jerusalem. Es tracta d`una meditació bíblica sobre l`Historia, ambientada en el marc  de llur destrucció.

 

El temple de Jerusalem, al marge del culte que allí es retia a Déu, per la seva arquitectura, grandiositat,  obres i riquesa que contenia, era també signe i símbol de lo humà, això es, obra amb data de caducitat.

 

A partir del Temple, construït per el treball e ingeni dels homes, Jesús vol situar-nos davant del fi. Si be Verdaguer quant escrigué: “Lo que un segle refè l`altra ho aterra, sols resta l`obra de Déu”, es referia sols a la Terra, Jesús ens aferma en una obra de Déu suprema i eterna  que es ell mateix.

 

 En el sentit apocalíptic i escatològic, tant la creació de Déu, com les aportacions dels homes, derivades de l`intel·ligència i de les inspiracions, que ens venen del mateix Creador, resulten ser fets inestables, sense consistència, que pertanyen a lo transitori, sense rostir-se`n mai del context de lo que acaba, que te fi.

 

 Resta sols l`obra de Déu, suprema, que esclata, definitivament, com hem dit, en Déu mateix. En el marc del devenir de lo natural i humà, en qualsevol tempesta i desfeta l`únic que no naufraga, que no acaba, que no mora, es el Creador, es el Senyor.

 

Per arribar a posseir el Regne de Déu definitiu,  acompliment de les promeses, ens cal, a fi de gaudir d`ell, en el transit, del do de la fe.

 

El goigs humans i divins, les alegries de l`ànima i del cos, sols tenen  sentit ple, en el context de la meta final, això es, en visió d`eternitat.

 

L`Església es congregació dels seguidors de Jesús, dels cristians, equiparats tots en la suprema e insuperable dignitat de fills de Déu. L`Església, com a societat, també humana, transitòria, amb llums i ombres,  està subjecta a les lleis naturals i econòmiques de cada moment històric.

En cada congregació dels fidels, des de els temps apostòlics, en el  context del  ofertori de la missa, es realitza la col·lecta per el sosteniment, general i particular, de les persones al servei dels fidels,  de la comunitat, dels edificis materials y sobre tot de la caritat.

 

El diumenge dia 1 de desembre, primera dominica d`Advent, camí de preparació al Nadal, la missa major de les 12 del migdia serà presidida per el sacerdots missioners de Kenia, Dr. Josep Lluís i Mn. Allen amb una col·lecta extraordinària que ells, personalment, s`emportaran, per ajudar a la seva missió social allí.

 

A mes de les col·lectes dominicals ordinàries, i d`altres aportacions dirigies al  manteniment de l´ Església, com la del Domund o Contra la Fam,  i, també  l` anunciada abans, les diòcesis organitzen cada any una col·lecta extraordinària que pren el carismàtic i cristià nom de “Germanor”.

 

En la nostra època els eslògans i les paraules pomposes poden desvirtuar-se per llur negació pràctica. “Germanor” com a sinònim de Justícia, primer entre els fidels, entre les parròquies, entre els sacerdots, entre els bisbes, entre tots i el Papa. Germanor, finalment, en lo econòmic, lo menys important. Una “germanor” sense l`altra “germanor”, no val ni la pena de parlar-ne.

 

La mesura de la generositat dels fidels es mou, en general, en el camp i prisma de la pròpia consciencia i possibilitats, objectives i subjectives, tant avui, en aquesta col·lecta de  “Germanor”,  com en les altres.

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Dominica 33 © 17-11-213

 

Los textos bíblicos, hoy escogidos, nos quieren situar en la cima del tiempo y de la Historia, personal y cósmica. Nos dice que es preciso referirlo todo, siempre, a Dios.

 

El Evangelio, que hemos proclamado, está escrito en estilo apocalíptico y escatológico, que como tales, no pueden ser interpretados en sentido literal, al pié de la letra.

 

Nos es preciso descubrir que Cristo vivió y enseñó a considerar el tiempo en sentido de eternidad. Que no tenemos aquí una habitación permanente, sino que nos dirigimos a la eterna, a la cima, Dios, en la que todo se ilumina.


Estaríamos lejos de la doctrina cristiana sino valorásemos, como es justo, la vida temporal, el cuerpo, la tierra, lo temporal. Pero tampoco estaríamos dentro los cauces de la verdad suprema, sino supiésemos vivir y morir en sentido de eternidad. Si no tuviéramos en cuenta que las bondades naturales son indicación y reflejo de las bondades divinas, del Creador, anuncio y preludio de la posesión final de Dios y en Dios de todo bien. El Señor de la gloria es también el Señor de la tierra.

 

Las consideraciones de Jesús,  empleando el singular género literario, ya referido, toman pie, motivo y principio en el Templo de Jerusalén. Se trata de una meditación bíblica sobre la Historia, ambientada en el marco  de la destrucción del Templo de Jerusalén.

 

El Templo de Jerusalén, al margen del culto a Dios que allí se daba, por su arquitectura, grandiosidad, obras y riquezas, era también signo y símbolo de lo humano, esto es, de obra con fecha de caducidad.

 

Partiendo del Templo de Jerusalén, construido por el trabajo e ingenio del hombre, Jesús quiere situarnos ante el fin. Si Verdaguer vino a decir: Lo que un siglo edificó el otro lo destruye, sólo permanece la obra de Dios él se referia sólo a la obra caduca de la Tierra, Jesús mira más allá, a Dios mismo.

 

En sentido apocalíptico  y escatológico, tanto la obra  de Dios, como las aportaciones de los hombres, en virtud de la inteligencia e inspiraciones que nos vienen del mismo Creador,  carecen de consistencia,  tienen  fin. Queda solo la obra de Dios, que se manifiesta en su plenitud, como acabamos de decir,  en él mismo. Al devenir de lo natural y humano, en cualquier tempestad quien no naufraga,  no termina, no muere es el Creador, es el Señor.

 

Para llegar a poseer el Reino de Dios definitivo, cumplimiento de las promesas, nos es preciso, en el tránsito, gozar del don  de la fe.

 

Los gozos humanos y divinos, las alegrías del alma y del cuerpo, sólo tienen pleno sentido, en el contexto de la meta final, esto es en la visión de eternidad, de la fe.

 

La Iglesia es congregación de los seguidores de Jesús, equiparados todos en la suprema e insuperable dignidad de ser hijos de Dios. Esta Iglesia, como sociedad, también humana, se encuentra sujeta a las leyes naturales  y económicas de cada momento histórico.

 

En cada congregación de los fieles, desde los tiempos apostólicos, en el momento, y contexto, del Ofertorio de la misa, se realiza la llamada colecta, dirigida al sostenimiento general y particular de las personas al servicio de los fieles, de la comunidad, de los edificios materiales y, sobre todo, para atender al ejercicio, siempre necesario y fundamental, de la caridad.

 

 

El domingo día 1 de diciembre, primera dominica de Adviento, camino de la Navidad, la misa mayor de las 12 horas será presidida por los sacerdotes misioneros de Kenia, Dr. José Luis y Allen, con una colecta extraordinaria que ellos, personalmente se llevaran, en ayuda a su misión social allí.

 

Además de las colectas dominicales ordinarias, y de otras aportaciones dirigidas al mantenimiento global de la Iglesia como Domund, Contra el Hambre etc., y la también anunciada,  la diócesis organizan, cada año, una colecta extraordinaria que toma el nombre  de “Germanor”. 

 

En nuestra época los slogans y palabras pomposas pueden desvirtuarse por su negación práctica. “Germanor” como sinónimo de justicia, primero entre los fieles, entre las parroquias, entre los sacerdotes, entre los obispos, entre todos y el Papa. “Germanor”, finalmente, en lo económico, lo menos importante. Una “germanor”, sin la otra “germanor”, no vale ni la pena hablar.

 

La medida de las aportaciones de los fieles se mueve, siempre, en general, bajo el prisma de la propia conciencia. No es precisa otra reflexión a esta, a fin de que cada cual colabore, según sus posibilidades, objetivas y subjetivas,  en esta colecta como en todas.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp.

 

 

 

 

lunes, 4 de noviembre de 2013

Dom.32- Cat. EL JOC DE L`IMAGINACIÓ, Cast.


         Dominica 32 , 10-11-2013.  El joc de l`Imaginació.

 El llibre dels Macabeus, l`Evangeli, i en certa manera també sant Pau, quant parla  de la “bona esperança”, entren el tema  de la Resurrecció dels morts, la vida futura, la vida mes enllà de la mort.

 Creure en la Resurrecció dels Morts: Esperança cristiana de que el Déu vivent ens dona la vida que la mort no acaba.

 No hi ha doctrina ni més fàcil ni més difícil, encens, que la que fa referència a la vida desprès de la mort.  Per l`immensa majoria dels sers humans, en quasi totes les coordenades de temps i espai, el Paradís, es la veritat més segura i confortable. Hi ha, però, sobre tots en  cultures on es valora la raó com a últim i suprem argument, qui, davant d`aquest afirmació, se senten confosos.

 Molts o pocs, lo cert es que hi ha germans nostres, també batejats, que es troben impotents per franquejar l`espai reservat a la raó, l`espai de lo contable, de lo mesurable.

 El consentiment universal de tots els pobles i cultures, l`existència mil·lenària de les religiós diverses, els raonaments de savis de tots els temps, el mateix testimoni de Jesús, resulten, per alguns, insuficients per gaudir de la fe en la vida futura i també, en conseqüència, amb la derivada de la Resurrecció.

 Ja deien fa uns diumenges que l`estadi de la fe racional, axó es, de la fe assentada en la raó i en l`enteniment, està subjecta a les vel·leïtats de l`imaginació. Dèiem, també, que si no fossin lliures no podríem ni creure, ni dubtar. 

 Tot lo que sobrepassa la materialitat i racionalitat de les coses sols podem arribar-hi analògicament, en quina via, comparativa o de semblança, hi juga l`imaginació. Una certa capacitat inimaginativa participa, per lo tant,  en el camp de la fe racional. Per alguns llur imaginació queda bloquejada per la raó elevada a categoria universal i única i els costa creure en el mes enllà. La mort, per alguns, es la fi de tot.

Quant tanquem els ulls, o quant dormim, sembla com si entrem en la foscor que, analògicament, apliquem, sense arguments, a la mort, car ens costa comprendre com hi podem veure sense ulls o amb els ulls clucs. Aquest camí ens orienta vers a que tot lo que no veuen o no palpen els sentits, o la raó no argumenta, no existeix.

 La manca de fe en l`altra vida, suposa una limitació. Alguns que no tenen fe malden per aixoplugar-se en el record històric. Pensen: jo moriré, peró el meu nom no. Pura il·lusió. Aquesta consolació, aquest record històric es ben poca cosa. Pocs anys, poques generacions son suficients per l`oblit.

 Els diversos monuments erigits ací i allà per perpetuar el record dels humans, resten, ben aviat, figures decoratives, fins que una altra generació cuidi d`enderrocar-los o de substituir-les. Mentres hi son ¿quants saben aquí era aquella figura  que el monument vol enaltir? ¿Què va ver?.

 Pocs es pregunten si aquell monument s`explica més  raons purament d`interès polític, econòmic o social que per mèrits reals. Més d`un, davant d`alguns monuments  els miren amb un cert to de superioritat i es pregunten:¿Qui es aquest, que hi fa aquí?.

 Aquestes i moltes altre reflexions, purament humanes, ens poden portar a considerar, que l`home, que nosaltres tots, o gaudim d`ànima immortal, o ens espera la Comunió dels Sants, la vida en el Paradís,  la Resurrecció, axó es, o som eterns de veritat, o som no-res. Sers quins dies s`escolen en el vuit, somni la vida, somni l`historia, somni el mon.

 Davant de tot tipus de reflexions e imaginacions, que ens porten a creure o negar la fe per manca dels arguments que voldríem, s`alça victoriós : “Jo soc la Resurrecció i la vida”, “mireu si soc jo” Tomàs: “posa la ma al costat i el dit a la ferida dels claus, i no siguis tant incrèdul, sigues creient”.

Si, al marge de de tants arguments a favor de la vida futur, a favor del dogma de la Comunió dels Sants, nostre Senyor Jesús amb la seva doctrina, mort i resurrecció ens assegura que la nostra vida no es un joc que governa l`atzar, sinó que, creats per Déu a la seva imatge i semblança, el nostre estat, en el transit, es pas temporal, el nostre destí final es gaudí de Déu i amb Déu de tots els bens.

Si mentres estem aquí “en Déu vivim, ens movem i som”, aquest “som”, vinculat plenament a Déu, no pot pas desfer-se en la mort. Per axó els cristians podem afirmar que la mort ens obre la vida i  quant s`apaguen els ulls terrenals, comencem a veure a Déu amb els ulls  o la força del mateix Déu.

                      Dominica 32, 10-11-2013

 

No precisamos demasiada capacidad y experiencia para constatar y demostrar los límites de nuestra razón. Por superposición, o suma de conocimientos de varias generaciones, el ser humano ha podido llegar a conquistas importantes, que, en el fondo deben mirarse como que Dios continua creando a trabes de su propia creación. Al margen de esto, uno a uno somos bien poca cosa, nuestra razón, que necesita la instrucción previa, como palanca, se queda muy corta. Lo vemos por doquier.

Normalmente intentamos acercarnos a Dios vía analógica, esto es, a partir de nuestras experiencias humanas. En este contexto, y sentido analógico, hablamos con Dios y de Dios, del paraíso, de los dogmas y misterios teológicos. También miramos, vía analógica, los misterios profanos, naturales, esto es, aquellos que no se refieren a  doctrina religiosa alguna. Muchos de ellos también se nos escapan como, por ejemplo, todo aquello que entra en el campo de nuestro cerebro, de cómo vemos etc. etc.

 Ante los dogmas fundamentales de nuestra sagrada religión, como el de la Resurrección de la Carne, que profesamos en el Credo, de la que nos habla, hoy, Jesús en el Evangelio, que hemos proclamado, la mejor respuesta no es querer entrar en  campo que nos supera. Como tal dogma revelado, que mira no a lo natural sino a lo sobrenatural, la mejor postura y situación es creer no en virtud de autoridad humana alguna, sino en virtud de que nos ha sido revelado por Jesús.

 Antes de la revelación de Cristo, prácticamente todos los hombres creían en la vida futura, en la vida eterna, y algunos también en la propia resurrección de la carne, pero faltaba autoridad suficiente para aceptarlo sin entrar en disquisiciones y discusiones que nos superan.

En virtud del Bautismo somos constituidos hijos adoptivos de Dios y herederos del Cielo. Supremo don que nos confiere la gracia de creer, de gozar de la fe, de esperar el cumplimiento de todo lo que nos ha sido revelado y la Iglesia nos predica. La verdadera religión, como todo árbol bueno, se mide por sus frutos. Los frutos de la verdadera religión han de ser siempre paz, amor, concordia, justicia, felicidad.

  “Yo esteré con vosotros todos los días hasta el fin del mundo”, profirió Jesús después de su resurrección y antes de subir al Cielo. Nuestra fe tiene, por tanto, la mejor vigilancia y el mejor argumento. Cristo navega con la Iglesia a través de los siglos y esta, precisamente por la presencia de Cristo, si bien puede pasar por tempestades, a las que se refiere el papa León X al decir:  “Eclesia fluctuat, sed nom mergitur”, esto es: La Iglesia puede ser zarandeada por olas y tempestades, pero no se hunde.

 
Homilies fetes a partir de la que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, predicà a Santa Maria del Mar. La en català, del dia 12 de novembre de 1989.