lunes, 21 de noviembre de 2016

"Amoris Laetitia: Veritat, Misericòrdia, Any Sant Perenne


Dominica 1ª d`Advent (A) 27-11-2016


"Amoris Laetitia":  Veritat, Misericòrdia, Any Sant Perenne


Avui comença l`Advent. Podem dir, en certa manera, que avui s`inicia de nou, per cada un de nosaltres, i en les nostres diferencies, l`historia de la Salvació


Advent significa: “espera del que ha de venir”. Una espera que pren volada en la vivència profètica del Antic Testament i s`acompleix en el Nou Testament amb dinàmica de continuïtat.


“Espera del que ha de venir”. I ¿Qui ha de venir?. La resposta ens va ser donada en el Paradís Terrenal.  Els profetes, en el curs de l`Antic Testament, pressentiren, i mantingueren viva, l`espera d`aquell Salvador i Messies allí anunciat.


L`importància del que ha de venir, Jesús, Fill de Déu, s`ha de correspondre amb la viva preparació d`aquest nou espiritual Adveniment.


 Tot Advent es temps per interrogar-nos: ¿Durant l`any litúrgic, que acabem de concluir, hem crescut o hem disminuït en fe, esperança i caritat? ¿Hem posat obstacles a l`acció de l`Esperit Sant? ¿Som, avui, més profetes, més coneixedors dels signes dels temps, a traves dels que Déu ens parla, que fa un any?¿Ens trobem  més egoistes, o mes generosos i altruistes?.


Des de el 8 de desembre de 2015, fins el 20 de novembre de 2016, el papa Francesc ens va invitar a celebrar l`any Sant de la Misericòrdia. L`intenció del Papa s`haurà satisfet en gran percentatge entre els cristians de santedat i vida senzilla, voluntariosos en escoltar la Paraula de Déu, en seguir els camins que els ministres de l`Església: Papa, bisbes, rectors propis prediquen, senyalen.


Val a dir, però, que el percentatge de seguiment pràctic del Any Sant de la Misericòrdia entre els de mes amunt s`ha quedat en l`epidermis, no ha travessat, no els ha convertit. Ni tots els  missioners de la Misericòrdia han practicar lo que deien missionar... WWW.santamariadelmartort.es


El Papa ho sap pro be, i en tots les seves profundes i senzilles homilies d`aquests dies ha deixat palès que una cosa es el dir i l`altra el fer. Ell ha volgut donar-nos tota classe d`escrits, homilies, viatges, exemples pràctics de Misericòrdia esperant motivar-nos  a seguir-lo.


El Papa ja ho va proclamar solemnement en la "Amoris Laetitia". El seu seguici seria suficient... Però Francesc no per pas l`ocasió de tornar-ho a dir.


Quant el diumenge dia 20 de novembre, Crist Rei, Francesc tancava la porta del Jubileu,   ens esperonava a  que mantinguéssim viu el sentiment, el propòsit, la pràctica de la misericòrdia i de la tendresa de Déu  especialment amb els pobres, els immigrats, els nens, els ancians, els que estan a la presó, els malats...


Oïda si som capaços de que l`impuls del Any Sant duri tota la nostra vida. Que l`Amoris Laetitia ens trobi vetllant, fidels... Que ens puguem sentir fills, seguidors, practicats de la misericòrdia  sinònim, del amor i la justícia.  Un Demà en la vida dels fidels, dels eclesiàstics, del bisbes, dels cardenals, dels presidents dels dicasteris Romans es diguin Congregació per el Clero,  Signatura Apostòlica, Culte Diví etc. etc. ...


Iniciem junts, aprofitant l`impuls  de l`any de la Misericòrdia, formant Església, aquest tasca de renovació, de reflexió senzilla, també crítica, del nostre devenir humà i cristià. Disposats a examinar-nos a nosaltres mateixos a vera en que i com practiquen la tendresa de Déu amb els germans...


Déu vol que visquem l`any litúrgic no fent simple memòria d`uns coneixements, llunyans, que fa anys, secles, succeïren. No. Cal sentir-nos protagonistes, compromesos en la solemnitat del Nadal: Misericòrdia de Déu, tendresa de Déu, justícia de Déu, amor de Déu...


Te ple sentit  invitar-nos, cada any de nou, a resseguir els mateixos fets. Es tracta  d`esperar-los amb l`il·lusió de que aquest nou any litúrgic, que comencem, sigui el de la practica, del compromís renovat dia a dia...


La vida es constant renovació. L`arbol, de fulla caduca, que al venir la primavera, no es renova, mort d`asfixia. Els nostres pensaments, les nostres voluntats, els nostres compromisos solen ser de fulla caduca...


  Any Sant de la Misericòrdia no per quedar-nos hi fora, sinó per restar-hi ferm i compromesos dins...


Cal que no deixem mai de fer examen de consciencia a vera com l`Any Sant i l`Advent ens oxigena i dona força, ens esperona per seguir endavant feliços per haver cregut, per haver seguit a Jesús, per haver après i practicat el seu Evangeli  de Misericòrdia, de Tendresa, de ma estassa.  Esperar contra tota esperança,no defallir.


Tenim necessitat de retornar, cada any, a les arrels de la nostra fe. Transformar-nos en pastors, que també, enguany, ens orientem vers Betlem i escoltem aquell antic i perenne “ Glòria de Déu a dalt del Cel i pau a la terra als homes de bona voluntat”.


Es tracta de reviure la primera Vinguda de Crist, en visió, previsió i ambient de la segona Vinguda, mai massa llunyana...


Jesús en l`Evangeli ens diu, en aquest sentit, de que devem mantenir-nos a l`expectativa, que devem vetllar: “El tindreu aquí a l`hora menys pensada. Mireu que no us trobi dormint...Vetlleu”.


La nostra congregació, com a fills de Déu, membres del Cos Místic, avarca tant lo privat e íntim, com lo públic i social.


Entren en joc, ara i sempre, no sols l`activitat de la Parròquia, on ens congreguem, en la nostra diversitat, sinó també de l`Església Domèstica, la Família: Pares, fills, avis, oncles, clan familiar.


La Família es la primera escola on s`aprenen i es conserven les bones tradicions, també les cristianes, com el Pessebre, els cants de Nadal, tot allò que ens ajuda a viure el Nadal. Els avis hi tenen en aquesta escola, gran o major protagonisme.


Nadal i compartir van junts. Aquesta es la tasca a la que, també, ens vol preparar l`Advent. Compartim la mateixa fe, anem en direcció al mateix Betlem, adorem al mateix Jesús. Es tracta  que, també els  més necessitats d`amor, de justícia, de mitjans per una vida feliç i agradable a Déu, ens trobi oberts, disposats  actius i operants.


Es tracta de que el goig del Nadal no es confongui amb egoisme, en abarcar-ho tot  despreocupant-se dels que tenen menys. Es tracta de aconseguir que tots participin del nostre goig i dels nostres bens, segons  de la millor manera possible, el cor.


Homilia semblant a la que el rector de Sant Pau del Camp predicà el mateix dia 27 de novembre de 2011. De nou, com a rector de Sant Pau del Camp, homilia dirigida als seus feligresos, per el 27 de novembre de 2016 tot just finalitzat l`Any Sant de la Misericòrdia.

sábado, 12 de noviembre de 2016

Germanor, justicia, misericòrdia entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes i Papa. També entre Religions i Cultes.


                    Dominica 33 © 13-11-2016.

 

Germanor, justícia, misericòrdia entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes, Papa. També entre Religions i cultes.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp 17-11-2013, 13-11-2016...

 

Els texts bíblics, avui escollits,  ens volen situar al cim del temps i de l`Historia general, personal i còsmica. Ens orienten  a referir-ho, tot, sempre, a Déu.

 

L`Evangeli, que hem proclamat, està escrit en estil  apocalíptic y escatològic, que, com a tals, no poden ser interpretats  en sentit literal, al peu de la lletra.

 

Ens cal descobrir, tenir en compte que Crist va viure i va ensenyar a considerar el temps en sentit d`eternitat: Que no tenim aquí una estada permanent, sinó que ens dirigim a l`eterna, al cim, a Déu, en que  tot s`il·lumina.

 

Estaríem lluny de la doctrina cristiana,  sinó valoréssim com cal la vida, el cos, la terra, lo temporal. Ens allunyaríem, també, de l`analogia de la fe, si ens sortíssim del context de la veritat suprema, Déu, de viure i morir en sentit d`eternitat.

 

Les bondats naturals, son  reflexa de les bondats divines, del Creador. Anunci i preludi de la possessió final de Déu i amb Déu de tots els bens. El Senyor de la Gloria es també el Senyor de la terra.

 

Les consideracions de Jesús, emprant l`específic gènere literari escatològic,  prenen peu en el Temple de Jerusalem. Es tracta d`una meditació bíblica sobre l`Historia, ambientada en el marc  de llur destrucció.

 

El temple de Jerusalem, al marge del culte que allí es retia a Déu, per la seva arquitectura, grandiositat,  obres i riquesa que contenia, era també signe i símbol de lo humà, això es, obra amb data de caducitat.

 

A partir del Temple, construït per el treball e ingeni dels homes, Jesús vol situar-nos davant del fi. Si be Verdaguer quant escrigué: “Lo que un segle refè l`altra ho aterra, sols resta l`obra de Déu”, es referia sols a la Terra, Jesús ens aferma en una obra de Déu suprema i eterna  que es ell mateix.

 

 En el sentit apocalíptic i escatològic, tant la creació de Déu, com les aportacions dels homes, derivades de l`intel·ligència i de les inspiracions, que ens venen del mateix Creador, resulten ser fets inestables, sense consistència, que pertanyen a lo transitori, sense rostir-se`n mai del context de lo que acaba, que te fi.

 

 Resta sols l`obra de Déu, suprema, que esclata, definitivament, com hem dit, en Déu mateix. En el marc del devenir de lo natural i humà, en qualsevol tempesta i desfeta l`únic que no naufraga, que no acaba, que no mora, es el Creador, es el Senyor.

 

Per arribar a posseir el Regne de Déu definitiu,  acompliment de les promeses, ens cal, a fi de gaudir d`ell, en el transit, del do de la fe.

 

El goigs humans i divins, les alegries de l`ànima i del cos, sols tenen  sentit ple, en el context de la meta final, això es, en visió d`eternitat.

 

L`Església es congregació dels seguidors de Jesús, dels cristians, equiparats tots en la suprema e insuperable dignitat de fills de Déu. L`Església, com a societat, també humana, transitòria, amb llums i ombres,  està subjecta a les lleis naturals i econòmiques de cada moment històric.

En cada congregació dels fidels, des de els temps apostòlics, en el  context del  ofertori de la missa, es realitza la col·lecta per el sosteniment, general i particular, de les persones al servei dels fidels,  de la comunitat, dels edificis materials y sobre tot de la caritat.

 

(El diumenge... (2013),  primera dominica d`Advent, camí de preparació al Nadal, la missa major de les 12 del migdia serà presidida per el sacerdots missioners de Kenia, Dr. Josep Lluís Orpella  i Mn. Allen amb una col·lecta extraordinària que ells, personalment, s`emportaran, per ajudar a la seva missió social, Comunitat d`Emaus).

 

A mes de les col·lectes dominicals ordinàries, i d`altres aportacions dirigies al  manteniment de l´ Església, com la del Domund o Contra la Fam,  i, també la que organitzen, cada any, les Diòcesis  que pren el carismàtic i cristià nom de “Germanor”. ¡Oidà! s`esdevingui  veritat i vida, en repartiment equitatiu...

 

En la nostra època els eslògans i les paraules pomposes poden desvirtuar-se per llur negació pràctica. “Germanor” com a sinònim de misericòrdia, de Justícia, primer entre els fidels, entre les parròquies, entre els sacerdots, entre els bisbes, entre tots i el Papa. Entre Religions i Cultes. Germanor, finalment, en lo econòmic, lo menys important. Una “germanor” sense l`altra “germanor”, no val ni la pena de parlar-ne.

 

La mesura de la generositat dels fidels es mou, en general, en el camp i prisma de la pròpia consciencia i possibilitats, objectives i subjectives, tant avui, en aquesta col·lecta de  “Germanor”,  com en les altres.

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Dominica 33 © 13-11-2016

 

Los textos bíblicos, hoy escogidos, nos quieren situar en la cima del tiempo y de la Historia, personal y cósmica. Nos dice que es preciso referirlo todo, siempre, a Dios.

 

El Evangelio, que hemos proclamado, está escrito en estilo apocalíptico y escatológico, que como tales, no pueden ser interpretados en sentido literal, al pié de la letra.

 

Nos es preciso descubrir que Cristo vivió y enseñó a considerar el tiempo en sentido de eternidad. Que no tenemos aquí una habitación permanente, sino que nos dirigimos a la eterna, a la cima, Dios, en la que todo se ilumina.


Estaríamos lejos de la doctrina cristiana sino valorásemos, como es justo, la vida temporal, el cuerpo, la tierra, lo temporal. Pero tampoco estaríamos dentro los cauces de la verdad suprema, sino supiésemos vivir y morir en sentido de eternidad. Si no tuviéramos en cuenta que las bondades naturales son indicación y reflejo de las bondades divinas, del Creador, anuncio y preludio de la posesión final de Dios y en Dios de todo bien. El Señor de la gloria es también el Señor de la tierra.

 

Las consideraciones de Jesús,  empleando el singular género literario, ya referido, toman pie, motivo y principio en el Templo de Jerusalén. Se trata de una meditación bíblica sobre la Historia, ambientada en el marco  de la destrucción del Templo de Jerusalén.

 

 

 

El Templo de Jerusalén, al margen del culto a Dios que allí se daba, por su arquitectura, grandiosidad, obras y riquezas, era también signo y símbolo de lo humano, esto es, de obra con fecha de caducidad.

 

Partiendo del Templo de Jerusalén, construido por el trabajo e ingenio del hombre, Jesús quiere situarnos ante el fin. Si Verdaguer vino a decir: Lo que un siglo edificó el otro lo destruye, sólo permanece la obra de Dios él se referia sólo a la obra caduca de la Tierra, Jesús mira más allá, a Dios mismo.

 

En sentido apocalíptico  y escatológico, tanto la obra  de Dios, como las aportaciones de los hombres, en virtud de la inteligencia e inspiraciones que nos vienen del mismo Creador,  carecen de consistencia,  tienen  fin. Queda solo la obra de Dios, que se manifiesta en su plenitud, como acabamos de decir,  en él mismo. Al devenir de lo natural y humano, en cualquier tempestad quien no naufraga,  no termina, no muere es el Creador, es el Señor.

 

Para llegar a poseer el Reino de Dios definitivo, cumplimiento de las promesas, nos es preciso, en el tránsito, gozar del don  de la fe.

 

Los gozos humanos y divinos, las alegrías del alma y del cuerpo, sólo tienen pleno sentido, en el contexto de la meta final, esto es en la visión de eternidad, de la fe.

 

La Iglesia es congregación de los seguidores de Jesús, equiparados todos en la suprema e insuperable dignidad de ser hijos de Dios. Esta Iglesia, como sociedad, también humana, se encuentra sujeta a las leyes naturales  y económicas de cada momento histórico.

 

 

 

 

En cada congregación de los fieles, desde los tiempos apostólicos, en el momento, y contexto, del Ofertorio de la misa, se realiza la llamada colecta, dirigida al sostenimiento general y particular de las personas al servicio de los fieles, de la comunidad, de los edificios materiales y, sobre todo, para atender al ejercicio, siempre necesario y fundamental, de la caridad.

 

 

(El domingo- (2013)-  primera dominica de Adviento, camino de la Navidad, la misa mayor de las 12 horas será presidida por los sacerdotes misioneros de Kenia, Dr. José Luís Orpella y Allen, con una colecta extraordinaria que ellos, personalmente se llevaran, en ayuda a su misión social, Comunidad de Emaus).

 

Además de las colectas dominicales ordinarias, y de otras aportaciones dirigidas al mantenimiento global de la Iglesia como Domund, Contra el Hambre etc., y también la colecta   que organizan, cada año, las Diócesis con el carismático y cristiano  “Germanor”. ¡Ojalá! se concrete en verdad y vida. En reparto equitativo...

 

En nuestra época los slogans y palabras pomposas pueden desvirtuarse por su negación práctica. “Germanor” como sinónimo de misericordia, de justicia, primero entre los fieles, entre las parroquias, entre los sacerdotes, entre los obispos, entre todos y el Papa. Entre Religiones y Cultos. “Germanor”, finalmente, en lo económico, lo menos importante... Una “germanor”, sin la otra “germanor”, no vale ni la pena hablar.

 

La medida de las aportaciones de los fieles se mueve, siempre, en general, bajo el prisma de la propia conciencia. No es precisa otra reflexión a esta, a fin de que cada cual colabore, según sus posibilidades, objetivas y subjetivas,  en esta colecta como en todas.

 

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp: 17-11-2013, 13-11-2016...

jueves, 4 de agosto de 2016

Fe i Raó...El papa Framcesc i l`Historia... 4-08-2016


             

                   Dominica 19 (C) 7-08-2016 Català.

              Títol: Fe i Raó. El papa Francesc.



“Creure es posseir anticipadament els bens que esperem, es conèixer, per endavant, allò que encara no veiem”, diu la carta als Hebreus.

Jesús en l‘Evangeli afirma: “On teniu el vostre tresor, hi teniu el vostre cor": La Fe, el gran tresor...

 Quant nosaltres en el temple parlem de la fe, ens referim al do, distintiu, excel·lència i joia dels fills de Déu.

Un dels aforismes  de la teologia catòlica, diu: “La gracia s‘edifica sobre la naturalesa”. La Fe, dons, com a do suprem, s‘edifica  sobre la raó natural. El mateix Déu, que ens revela lo que no veiem, es autor, també, de lo que sí copsem.


La relació entre els dos punts, lo que veiem i lo que no veiem, sols pot recolzar-se en la raó. Sols a traves d‘ella  podem iniciar tot coneixement i, en conseqüència,   la Fe. En el nostre cas,  creure en Jesús.

 Reflexions personals de Mn. Tort situades aquí, per certa relació, peró no pas per ser emprades en l`homilia:


(Podem parlar, també, de la fe natural, consistent en acceptar suposats , descobriments científics,  relats històrics, basant-nos en l`autoritat de diverses persones, científics o seudocientífics, historiadors o repetidors etc etc., fins que no es demostra lo contrari. Es  tracta dons, en aquest cas, i també en tots els altres, àdhuc relacionats amb la nostra pròpia fe catòlica, com veurem,  d`unes afirmacions o proposicions a les que a partir de la rao, o sense haver-la tingut gens en comte, ho acceptem, hi combreguem, ens hi donem...)


(Als sers humans s‘ens defineix com a  racionals. L‘estudi de la biologia humana parla de les funcions digestives de la boca, l‘estomac, l‘intestí etc., però, de fet, per circumstancies varies, al marge de responsabilitats personals,  no sempre els passos varis vers la bona digestió son respectats.)


(En conseqüència  podem dir que per poder exercir la facultat originaria de la raó natural, serà del tot imprescindible que, a semblança de les potencials  funcions  de la boca, l‘estomac i l‘intestí en la digestió, l‘home tingui possibilitat de conèixer i poguer, lliurament, elegir els aliments i menjà be,des de un principi.)

(Cal poder poguer entrar, lliurament, en tot procés racional per no negar la funció o condició originaria de la raó, de la capacitat humana per discernir, elegir, seguir, etc. abans de que les idees i conviccions quedin com petrificades en una sociogenètica que pugues haver deixat  sense  possibilitats l‘exercici de la raó.)


(La raó sols te camp obert al coneixement quant, no manipulada o neutralitzada, mantén llur originaria capacitat de conèixer, elegir, seguir, dubtar, modificar, evolucionar... Ben mirat sols en el context  d`aquestes condicions mínimes, som racionals de fet...)

 

(Als cristins també s‘ens ha predicat la fermesa de la fe,  que la mantinguem en tota circumstancia, però ni per nosaltres ni per ningú el mapa, el camí, ha de considerar-se inamovible. Podem creure, podrem dubtà. Podrem mantenir-nos constants o no. La llibertat donarà valor a les nostres conviccions i als nostres dubtes...)


(Fent us de la  capacitat  de discernir, ens donem  aviat compte de que la raó natural, ni que maldem per situar-la en un pedestal, te sempre  els seus límits. A partir d‘un punt concret, diferent potser segons l‘intel·ligència de cada un, venim a ser com secs, ens movem a les palpentes. La raó natural humana pot abastar un camp important, però, finalment, àdhuc mantenint la llibertat,  es quedarà curta... Podrem afirmà, negà, dubtar...)


 (Partint de  fets o coneixements naturals, per aproximació, podrem, amb la mateixa raó, valorar i mesurar els motius de credibilitat sobre Jesús,  l`Església Catòlica,  el Papa etc.)


 (Parlem del papa Francesc. Segurament que toca viura al Papa un dels moments històrics mes complexos de tots els temps. No crec que quant va acceptar l`elecció al pontificat hagués pogut preveure els difícils estadis en els que l`Esperit Sant l`enviava a competir, recorre, on  l`ha situat.)


 (El Papa gaudeix de l`assistència de l`Esperit Sant que l`elegí i en el que cregué i creu. A partir de l`acceptació racional  de la missió del Papa podrem comprendre lo que diu ,o no diu, i una mica el perquè.)


 (De la mateixa manera que l`historia es preguntà sobre que feia, que deia el papa Pius XII, en el context de llurs coordenades de temps i d`espai, l`esdevenidor ho fará en relació al papa Francesc i al meu entendre es valorarà el seu govern pastoral, i el moment present en que ell viu, i es mou, com, tal com hem dit, un dels mes difícils, complexes de l`Historia, també del cristianisme. Es a partir de tantes raons espirituals i temporals que es del tot just seguir en tot al Papa en lo que diu, amb lo que fa. En el viatge d`estada a Polonia, homilies, converses en l`avió, etc., hom descobreix que el seu taranna pastoral te una profunditat tal que ens pot motivà igual o mes que una encíclica...)

(Dom. 19 (C) Català. Castellano. 7-08-2016."Parlem del Papa. Segurament que al papa Francesc li  toca viure  un dels moments històrics mes complexos de tots els temps. No crec que quant va acceptar l`elecció al pontificat hagués pogut preveure els difícils estadis en els que l`Esperit Sant l`enviava a competir, recorre, l`ha situat. El Papa gaudeix de l`assistència de l`Esperit Sant que l`elegí i en el que cregué i creu. A partir de la nostra acceptació racional  de la missió del Papa podrem comprendre lo que diu, o no, i una mica el perquè. A Roma,  en l`avió, en llurs valentes i prudents homilies pastorals a Polònia...etc. De la mateixa manera que l`historia es preguntà sobre què feia, què deia el papa Pius XII,en les difícils coordenades del seu Pontificat, l`esdevenidor ho farà en relació al papa Francesc. Al meu entendre es valorarà el seu govern pastoral, i el moment present en que ell viu i es navega, com, tal com hem dit, un dels mes difícils, complexes de l`Historia Universal,  també del cristianisme. Es a partir de tantes raons espirituals, racionals i temporals el convenient assentiment i seguiment del venerat papa Francesc")


Tant la fe natural com la que solem qualificar com a sobrenatural, o revelada, prenen peu, o es recolzen, en la mateixa raó. Es amb ella, de dret i de fet, que les veritats, que ens sobrepassen, podran ser valorades.

 Tant en la fe natural, com en la Fe religiosa,  entren en joc els coneixements que, fins a cert punt, han d‘esser validats per la raó. Cal primer conèixer l‘objecta de la Fe, per poguer, desprès, donar-hi l‘assentiment creient.

Seguint  la relació entre Fe i raó, podem dir que l‘home  descobrint les rutes de la Llei Natural, que, entre altres coses,  demostra que no hi ha efecte sense causa,  pot arriba a valorar algunes afirmacions del Catecisme Cristià.

 Déu   ens sol·licita a través de la Creació. Ni que sigui a traves de l‘imperfecció d‘una imatge reflectida en l‘aigua s`ens obren les capacitats i arguments per descobrir i creure en Déu.


En aquest sentit  el nen, el jove, l‘adult i l‘ancià resulten sers enriquits quant allarguen la mirada per sobre de lo que no es veu. La vida i la mort son ben diferents vistes a través de la raó il·luminada per la Fe.

 La Fe cristiana  no sols s‘edifica sobre el tresor natural de la raó, sinó que alimenta i perfecciona les més nobles aspiracions que, a partir també de la mateixa raó,  podem descobrir, conèixer i valorar millor: Família, sexe, matrimoni, justícia social, democràcies,  etc. etc.

 Aquesta Fe en majúscula, de que parlem: “Certesa de lo que no veiem”, en la seva dimensió més pura, final i definitiva, perceptible o no, es teològicament un do sobrenatural que s`edifica, al temps que sobrepassa i perfecciona, en la raó  natural.

    

                      Dom. 19 (C) Cast.  7-08-2016


“La fe es la firme garantía de los bienes que esperamos, la plena convicción de las realidades que no vemos”, dice san Pablo en la carta a los Hebreos.


La Escritura de hoy canta, explícita el valor espiritual de la Fe.

Jesús en el Evangelio dice textualmente: “Donde está vuestro tesoro, estará  vuestro corazón”, indicando, de paso, que nos es preciso valorar la Fe, como nuestro gran tesoro.

 Cuando nosotros en el templo hablamos de fe, nos referimos, fundamentalmente  la Fe sobrenatural, distintivo, tesoro y gozo de los hijos de Dios.

 Uno de los aforismos teológicos más importantes y conocidos  de la Teología Católica, es que “la gracia edifica sobre la naturaleza”. La fe, pues, como don supremo, se edifica sobre ella. El mismo Dios, que nos revela lo que no vemos, es autor, también, de lo que sí percibimos. La relación entre los dos puntos distintos se argumenta y prueba por si misma.

 También podemos hablar de la fe natural. Se confiere fe natural a muchos supuestos o ciertos descubrimientos científicos, o relatos históricos, hasta que no se demuestra lo contrario. Se trata pues, en este caso, de una fe condicionada, aunque siempre todo a partir de la razón.

 Haciendo uso de nuestra facultad de discernir, advertimos pronto que la razón natural, ni que solemos situarla en un pedestal, tiene sus límites naturales.

 A partir de un punto concreto, distinto según la inteligencia de cada uno, venimos a ser como ciegos, andamos a tientas. La razón natural puede llegar lejos, pero, finalmente, se queda corta.

 En el creer, en la Fe religiosa, se da el proceso en el que, partiendo de hechos o conocimientos naturales, por aproximación, podemos en cierta manera valorar o admitir las verdades sobrenaturales reveladas.

 Lo natural es previo a lo sobrenatural.  Lo natural, como lo sobrenatural, toman pié en la misma razón, en nuestra capacidad fundamental de discernir y admitir, a través de nuestra racionalidad, lo que Dios nos ha revelado, la verdad que nos supera... y que, en general no puede demostrarse del todo...

Tanto en la fe natural, como en la Fe sobrenatural, entran en juego los conocimientos que han de ser hasta cierto punto validados por la razón. Es preciso, primero, conocer el objeto de la Fe, para poder, después darle el asentimiento creyente.

Si una minoría selecta de seres humanos, con esfuerzo milenario, sumando los conocimientos de generaciones y generaciones, fueron capaces de fabricar aeroplanos, ordenadores etc. etc. la primera golondrina hizo su nido de acuerdo a conocimientos instintivos de unas leyes naturales que el hombre, para descubrirlas, hubiera tenido necesidad de pasar muchos siglos.

 Lo dicho viene a decir que nuestros conocimientos son muy limitados, y, por lo tanto, no hay razón alguna para dudar o negar la revelación hecha por el mismo Dios, el Creador, cuando viene con el sello y prueba divina de Cristo.

 Siguiendo por el mismo sendero de la relación entre la Fe y la razón, podemos decir que el hombre es racional cuando, descubriendo la Ley Natural, por el mismo camino se esfuerza en acariciar, aceptar, gozar de la Doctrina que nos llega a partir de la Fe en los hechos, obras y palabras de Jesús...

 Así, pues, bien podemos decir, que lo que nos hace, real i libremente creyentes, es cuando  alargando la mirada y viendo a Dios ni que sea a través de la imperfecta imagen reflejada en el espejo de cualquier  agua movediza logramos elevar-nos y gozar de la Fe que el testimonio de Jesús nos sugiere...

 En este sentido bien podemos decir que el niño, el joven, adulto, anciano, resultan enriquecidos, mejorados, cuando pueden llegar más lejos de donde, a primera vista, hubieran podido ver. La vida y la muerte son asimismo distintas vistas a través de la razón iluminada por la Fe sobrenatural.

 Es conocida aquella frase escrita bajo distintos relojes de sol: “Yo sin sol y tu sin fe, no somos nada”.

La Fe cristiana no sólo se edifica sobre el tesoro natural de la razón, sino que alimenta y perfecciona las más nobles aspiraciones  que, a partir de ella, podemos descubrir, conocer y valorar.

La Fe cristiana aboga y valora el progreso, el amor y la justicia. La Fe cristiana es compatible con todo lo bueno de la naturaleza a la que enriquece y perfecciona a partir de la ley del amor.


Esta Fe en mayúscula, de la que hablamos: “Garantía de los bienes que esperamos”, en su dimensión más pura, es, finalmente, un don sobrenatural.

La Fe,  supera hasta tal punto nuestras fuerzas, que si bien  bajo la influencia o practica de distintas filosofías y estrategias, puédase llegar  a cierto y confortable equilibrio, a una conducta moral arreglada, nadie puede llegar a creer, a gozar de la Fe sobrenatural, sin la ayuda superior de la gracia.


Homilies tant la catalana com la castellana fetes a partir de la que el rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, Dr. Francesc Tort Mitjans, predicà a Santa Maria del Mar el 10-08-1986. Després també en el sicle C a Sant Martí del Clot de 1997 a 1907 i a Sant Pau del Camp els 2010, 2013 i 2016.



martes, 22 de marzo de 2016

Santa Maria del Mar versus Empresa. "Concerts a Barcelona".



Com era Santa Maria del Mar avans de 1997.¿ Ildefonso Falcones es animar a escriure la seva magnífica obra "La Catedral de la Rivera" a partir del rectorat i fets dels anys 90?


Al referirme al ofrecimiento del Sr. Canovas de un proyecto de vitral sobre San Francisco de Asís, en 1993, me pareció unir el Periodo Histórico vivido por Santa Maria del Mar en los años 90: La Escolaría y la Capilla de Música dirigida por el Maestro de Capilla Enric Gispert, en el momento una de las mejores de Europa etc. etc.

Unos 250 matrimonios al año, celebración de notorias misas por celebraciones ciudadanas, de diversos funerales de personas de renombre como del honorable Coll y Alentorn, Josep Maria Figueres Bassols, Natalia Granados, Toshikatsu Hatta, Maria Levi Rossi de Bofill, Cristina Longueras etc. etc.  (Mírese Índice en www.santamariadelmartort.es).

 Conferencias como las de Mons. Helder Cámara, Mons. Alberto Iniesta, Rodolfo Boff etc.

Publicación en 1990 de mi obra sobre Santa Maria del Mar Catedral de la Rivera en catalán, castellano, ingles, alemán y japonés por la Fundación Uriach con prologo  del presidente de la misma Sr. Juan Uriach Marsal.


El convenio de restauración integral de Santa Maria del Mar entre el Banco Hispano Americano y su director Cludio Boada, la Generalitat, por el honorable Consejero de Cultura Sr. Joaquín Ferrer, y Santa Maria del Mar por su párroco Dr. Tort...


La colocación del Órgano originario de los Trinitarios de Vic.


 El vitral conmemorativo de los Juegos Olímpicos de 1992...


 La Sra. Mrgareth Thatcher deseando asistir a una misa del gallo en Barcelona se le recomendó, 1994, asistir a la que se celebraba en Santa Maria del Mar, que, desde 1986 empezó a reunir en ella unos 3000 personas...


Los anteriores hechos me dieron pié a considerar si   el escritor Sr. Ildefonso Falcones entonces de unos 30 años y afincado en Barcelona en buffet de abogados, (Cuando en la prensa salieron varios asuntos con implicación judicial, en el contexto de el anuncio de la Vanguardia "La Generalidad pide el relevo del párroco de Santa Maria del Mar", Cf. dicha Web) hubiera podido tener nuevos   motivos con  la singularidad arquitectónica de Santa María del Mar y las circunstancias que pusieron a Santa Mari del Mar a tal altura eclesial y ciudadana, para escribir la magnífica novela histórica: "La Catedral del Mar".


Si bien Santa Maria del Mar, como se refleja en mi obra sobre ella, fue siempre tenida como templo singular, aunque ahora, en la lenta aplicación del Derecho Canónico de 1983, haya quedado reducida en su relación  casi a nada (Consultar Blog. en la Web.  Rememorando la Capilla del Santísimo etc.


Por todo lo dicho  en los tiempos en que el Sr. Falcones decidió escribir su magnífica novela "La Catedral del Mar",  Santa María del Mar ocupaba el lugar que, después, aunque bajo otros aspectos menos importantes, la Sagrada Familia de Gaudí... etc.

Faci clic en una imatge per veure-la més gran. Si cal, una vegada aquesta s'obri més gran pot tornar a fer clic amb el botó dret i "Ver imagen" per poder llegir-la a una mida encara superior: