"Amoris Laetitia: Veritat, Misericòrdia, Any Sant Perenne

Dominica 1ª d`Advent (A) 27-11-2016

"Amoris Laetitia":  Veritat, Misericòrdia, Any Sant Perenne

Avui comença l`Advent. Podem dir, en certa manera, que avui s`inicia de nou, per cada un de nosaltres, i en les nostres diferencies, l`historia de la Salvació

Advent significa: “espera del que ha de venir”. Una espera que pren volada en la vivència profètica del Antic Testament i s`acompleix en el Nou Testament amb dinàmica de continuïtat.

“Espera del que ha de venir”. I ¿Qui ha de venir?. La resposta ens va ser donada en el Paradís Terrenal.  Els profetes, en el curs de l`Antic Testament, pressentiren, i mantingueren viva, l`espera d`aquell Salvador i Messies allí anunciat.

L`importància del que ha de venir, Jesús, Fill de Déu, s`ha de correspondre amb la viva preparació d`aquest nou espiritual Adveniment.

 Tot Advent es temps per interrogar-nos: ¿Durant l`any litúrgic, que acabem de concluir, hem crescut o hem disminuït en fe, esperança i caritat? ¿Hem posat obstacles a l`acció de l`Esperit Sant? ¿Som, avui, més profetes, més coneixedors dels signes dels temps, a traves dels que Déu ens parla, que fa un any?¿Ens trobem  més egoistes, o mes generosos i altruistes?.

Des de el 8 de desembre de 2015, fins el 20 de novembre de 2016, el papa Francesc ens va invitar a celebrar l`any Sant de la Misericòrdia. L`intenció del Papa s`haurà satisfet en gran percentatge entre els cristians de santedat i vida senzilla, voluntariosos en escoltar la Paraula de Déu, en seguir els camins que els ministres de l`Església: Papa, bisbes, rectors propis prediquen, senyalen.

Val a dir, però, que el percentatge de seguiment pràctic del Any Sant de la Misericòrdia entre els de mes amunt s`ha quedat en l`epidermis, no ha travessat, no els ha convertit. Ni tots els  missioners de la Misericòrdia han practicar lo que deien missionar... WWW.santamariadelmartort.es

El Papa ho sap pro be, i en tots les seves profundes i senzilles homilies d`aquests dies ha deixat palès que una cosa es el dir i l`altra el fer. Ell ha volgut donar-nos tota classe d`escrits, homilies, viatges, exemples pràctics de Misericòrdia esperant motivar-nos  a seguir-lo.

El Papa ja ho va proclamar solemnement en la "Amoris Laetitia". El seu seguici seria suficient... Però Francesc no per pas l`ocasió de tornar-ho a dir.

Quant el diumenge dia 20 de novembre, Crist Rei, Francesc tancava la porta del Jubileu,   ens esperonava a  que mantinguéssim viu el sentiment, el propòsit, la pràctica de la misericòrdia i de la tendresa de Déu  especialment amb els pobres, els immigrats, els nens, els ancians, els que estan a la presó, els malats...

Oïda si som capaços de que l`impuls del Any Sant duri tota la nostra vida. Que l`Amoris Laetitia ens trobi vetllant, fidels... Que ens puguem sentir fills, seguidors, practicats de la misericòrdia  sinònim, del amor i la justícia.  Un Demà en la vida dels fidels, dels eclesiàstics, del bisbes, dels cardenals, dels presidents dels dicasteris Romans es diguin Congregació per el Clero,  Signatura Apostòlica, Culte Diví etc. etc. ...

Iniciem junts, aprofitant l`impuls  de l`any de la Misericòrdia, formant Església, aquest tasca de renovació, de reflexió senzilla, també crítica, del nostre devenir humà i cristià. Disposats a examinar-nos a nosaltres mateixos a vera en que i com practiquen la tendresa de Déu amb els germans...

Déu vol que visquem l`any litúrgic no fent simple memòria d`uns coneixements, llunyans, que fa anys, secles, succeïren. No. Cal sentir-nos protagonistes, compromesos en la solemnitat del Nadal: Misericòrdia de Déu, tendresa de Déu, justícia de Déu, amor de Déu...

Te ple sentit  invitar-nos, cada any de nou, a resseguir els mateixos fets. Es tracta  d`esperar-los amb l`il·lusió de que aquest nou any litúrgic, que comencem, sigui el de la practica, del compromís renovat dia a dia...

La vida es constant renovació. L`arbol, de fulla caduca, que al venir la primavera, no es renova, mort d`asfixia. Els nostres pensaments, les nostres voluntats, els nostres compromisos solen ser de fulla caduca...

  Any Sant de la Misericòrdia no per quedar-nos hi fora, sinó per restar-hi ferm i compromesos dins...

Cal que no deixem mai de fer examen de consciencia a vera com l`Any Sant i l`Advent ens oxigena i dona força, ens esperona per seguir endavant feliços per haver cregut, per haver seguit a Jesús, per haver après i practicat el seu Evangeli  de Misericòrdia, de Tendresa, de ma estassa.  Esperar contra tota esperança,no defallir.

Tenim necessitat de retornar, cada any, a les arrels de la nostra fe. Transformar-nos en pastors, que també, enguany, ens orientem vers Betlem i escoltem aquell antic i perenne “ Glòria de Déu a dalt del Cel i pau a la terra als homes de bona voluntat”.

Es tracta de reviure la primera Vinguda de Crist, en visió, previsió i ambient de la segona Vinguda, mai massa llunyana...

Jesús en l`Evangeli ens diu, en aquest sentit, de que devem mantenir-nos a l`expectativa, que devem vetllar: “El tindreu aquí a l`hora menys pensada. Mireu que no us trobi dormint...Vetlleu”.

La nostra congregació, com a fills de Déu, membres del Cos Místic, avarca tant lo privat e íntim, com lo públic i social.

Entren en joc, ara i sempre, no sols l`activitat de la Parròquia, on ens congreguem, en la nostra diversitat, sinó també de l`Església Domèstica, la Família: Pares, fills, avis, oncles, clan familiar.

La Família es la primera escola on s`aprenen i es conserven les bones tradicions, també les cristianes, com el Pessebre, els cants de Nadal, tot allò que ens ajuda a viure el Nadal. Els avis hi tenen en aquesta escola, gran o major protagonisme.

Nadal i compartir van junts. Aquesta es la tasca a la que, també, ens vol preparar l`Advent. Compartim la mateixa fe, anem en direcció al mateix Betlem, adorem al mateix Jesús. Es tracta  que, també els  més necessitats d`amor, de justícia, de mitjans per una vida feliç i agradable a Déu, ens trobi oberts, disposats  actius i operants.

Es tracta de que el goig del Nadal no es confongui amb egoisme, en abarcar-ho tot  despreocupant-se dels que tenen menys. Es tracta de aconseguir que tots participin del nostre goig i dels nostres bens, segons  de la millor manera possible, el cor.

Homilia semblant a la que el rector de Sant Pau del Camp predicà el mateix dia 27 de novembre de 2011. De nou, com a rector de Sant Pau del Camp, homilia dirigida als seus feligresos, per el 27 de novembre de 2016 tot just finalitzat l`Any Sant de la Misericòrdia.

Germanor, justicia, misericòrdia entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes i Papa. També entre Religions i Cultes.

                    Dominica 33 © 13-11-2016.

 

Germanor, justícia, misericòrdia entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes, Papa. També entre Religions i cultes.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp 17-11-2013, 13-11-2016...

 

Els texts bíblics, avui escollits,  ens volen situar al cim del temps i de l`Historia general, personal i còsmica. Ens orienten  a referir-ho, tot, sempre, a Déu.

 

L`Evangeli, que hem proclamat, està escrit en estil  apocalíptic y escatològic, que, com a tals, no poden ser interpretats  en sentit literal, al peu de la lletra.

 

Ens cal descobrir, tenir en compte que Crist va viure i va ensenyar a considerar el temps en sentit d`eternitat: Que no tenim aquí una estada permanent, sinó que ens dirigim a l`eterna, al cim, a Déu, en que  tot s`il·lumina.

 

Estaríem lluny de la doctrina cristiana,  sinó valoréssim com cal la vida, el cos, la terra, lo temporal. Ens allunyaríem, també, de l`analogia de la fe, si ens sortíssim del context de la veritat suprema, Déu, de viure i morir en sentit d`eternitat.

 

Les bondats naturals, son  reflexa de les bondats divines, del Creador. Anunci i preludi de la possessió final de Déu i amb Déu de tots els bens. El Senyor de la Gloria es també el Senyor de la terra.

 

Les consideracions de Jesús, emprant l`específic gènere literari escatològic,  prenen peu en el Temple de Jerusalem. Es tracta d`una meditació bíblica sobre l`Historia, ambientada en el marc  de llur destrucció.

 

El temple de Jerusalem, al marge del culte que allí es retia a Déu, per la seva arquitectura, grandiositat,  obres i riquesa que contenia, era també signe i símbol de lo humà, això es, obra amb data de caducitat.

 

A partir del Temple, construït per el treball e ingeni dels homes, Jesús vol situar-nos davant del fi. Si be Verdaguer quant escrigué: “Lo que un segle refè l`altra ho aterra, sols resta l`obra de Déu”, es referia sols a la Terra, Jesús ens aferma en una obra de Déu suprema i eterna  que es ell mateix.

 

 En el sentit apocalíptic i escatològic, tant la creació de Déu, com les aportacions dels homes, derivades de l`intel·ligència i de les inspiracions, que ens venen del mateix Creador, resulten ser fets inestables, sense consistència, que pertanyen a lo transitori, sense rostir-se`n mai del context de lo que acaba, que te fi.

 

 Resta sols l`obra de Déu, suprema, que esclata, definitivament, com hem dit, en Déu mateix. En el marc del devenir de lo natural i humà, en qualsevol tempesta i desfeta l`únic que no naufraga, que no acaba, que no mora, es el Creador, es el Senyor.

 

Per arribar a posseir el Regne de Déu definitiu,  acompliment de les promeses, ens cal, a fi de gaudir d`ell, en el transit, del do de la fe.

 

El goigs humans i divins, les alegries de l`ànima i del cos, sols tenen  sentit ple, en el context de la meta final, això es, en visió d`eternitat.

 

L`Església es congregació dels seguidors de Jesús, dels cristians, equiparats tots en la suprema e insuperable dignitat de fills de Déu. L`Església, com a societat, també humana, transitòria, amb llums i ombres,  està subjecta a les lleis naturals i econòmiques de cada moment històric.

En cada congregació dels fidels, des de els temps apostòlics, en el  context del  ofertori de la missa, es realitza la col·lecta per el sosteniment, general i particular, de les persones al servei dels fidels,  de la comunitat, dels edificis materials y sobre tot de la caritat.

 

(El diumenge... (2013),  primera dominica d`Advent, camí de preparació al Nadal, la missa major de les 12 del migdia serà presidida per el sacerdots missioners de Kenia, Dr. Josep Lluís Orpella  i Mn. Allen amb una col·lecta extraordinària que ells, personalment, s`emportaran, per ajudar a la seva missió social, Comunitat d`Emaus).

 

A mes de les col·lectes dominicals ordinàries, i d`altres aportacions dirigies al  manteniment de l´ Església, com la del Domund o Contra la Fam,  i, també la que organitzen, cada any, les Diòcesis  que pren el carismàtic i cristià nom de “Germanor”. ¡Oidà! s`esdevingui  veritat i vida, en repartiment equitatiu...

 

En la nostra època els eslògans i les paraules pomposes poden desvirtuar-se per llur negació pràctica. “Germanor” com a sinònim de misericòrdia, de Justícia, primer entre els fidels, entre les parròquies, entre els sacerdots, entre els bisbes, entre tots i el Papa. Entre Religions i Cultes. Germanor, finalment, en lo econòmic, lo menys important. Una “germanor” sense l`altra “germanor”, no val ni la pena de parlar-ne.

 

La mesura de la generositat dels fidels es mou, en general, en el camp i prisma de la pròpia consciencia i possibilitats, objectives i subjectives, tant avui, en aquesta col·lecta de  “Germanor”,  com en les altres.

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Dominica 33 © 13-11-2016

 

Los textos bíblicos, hoy escogidos, nos quieren situar en la cima del tiempo y de la Historia, personal y cósmica. Nos dice que es preciso referirlo todo, siempre, a Dios.

 

El Evangelio, que hemos proclamado, está escrito en estilo apocalíptico y escatológico, que como tales, no pueden ser interpretados en sentido literal, al pié de la letra.

 

Nos es preciso descubrir que Cristo vivió y enseñó a considerar el tiempo en sentido de eternidad. Que no tenemos aquí una habitación permanente, sino que nos dirigimos a la eterna, a la cima, Dios, en la que todo se ilumina.

Estaríamos lejos de la doctrina cristiana sino valorásemos, como es justo, la vida temporal, el cuerpo, la tierra, lo temporal. Pero tampoco estaríamos dentro los cauces de la verdad suprema, sino supiésemos vivir y morir en sentido de eternidad. Si no tuviéramos en cuenta que las bondades naturales son indicación y reflejo de las bondades divinas, del Creador, anuncio y preludio de la posesión final de Dios y en Dios de todo bien. El Señor de la gloria es también el Señor de la tierra.

 

Las consideraciones de Jesús,  empleando el singular género literario, ya referido, toman pie, motivo y principio en el Templo de Jerusalén. Se trata de una meditación bíblica sobre la Historia, ambientada en el marco  de la destrucción del Templo de Jerusalén.

 

 

 

El Templo de Jerusalén, al margen del culto a Dios que allí se daba, por su arquitectura, grandiosidad, obras y riquezas, era también signo y símbolo de lo humano, esto es, de obra con fecha de caducidad.

 

Partiendo del Templo de Jerusalén, construido por el trabajo e ingenio del hombre, Jesús quiere situarnos ante el fin. Si Verdaguer vino a decir: Lo que un siglo edificó el otro lo destruye, sólo permanece la obra de Dios él se referia sólo a la obra caduca de la Tierra, Jesús mira más allá, a Dios mismo.

 

En sentido apocalíptico  y escatológico, tanto la obra  de Dios, como las aportaciones de los hombres, en virtud de la inteligencia e inspiraciones que nos vienen del mismo Creador,  carecen de consistencia,  tienen  fin. Queda solo la obra de Dios, que se manifiesta en su plenitud, como acabamos de decir,  en él mismo. Al devenir de lo natural y humano, en cualquier tempestad quien no naufraga,  no termina, no muere es el Creador, es el Señor.

 

Para llegar a poseer el Reino de Dios definitivo, cumplimiento de las promesas, nos es preciso, en el tránsito, gozar del don  de la fe.

 

Los gozos humanos y divinos, las alegrías del alma y del cuerpo, sólo tienen pleno sentido, en el contexto de la meta final, esto es en la visión de eternidad, de la fe.

 

La Iglesia es congregación de los seguidores de Jesús, equiparados todos en la suprema e insuperable dignidad de ser hijos de Dios. Esta Iglesia, como sociedad, también humana, se encuentra sujeta a las leyes naturales  y económicas de cada momento histórico.

 

 

 

 

En cada congregación de los fieles, desde los tiempos apostólicos, en el momento, y contexto, del Ofertorio de la misa, se realiza la llamada colecta, dirigida al sostenimiento general y particular de las personas al servicio de los fieles, de la comunidad, de los edificios materiales y, sobre todo, para atender al ejercicio, siempre necesario y fundamental, de la caridad.

 

 

(El domingo- (2013)-  primera dominica de Adviento, camino de la Navidad, la misa mayor de las 12 horas será presidida por los sacerdotes misioneros de Kenia, Dr. José Luís Orpella y Allen, con una colecta extraordinaria que ellos, personalmente se llevaran, en ayuda a su misión social, Comunidad de Emaus).

 

Además de las colectas dominicales ordinarias, y de otras aportaciones dirigidas al mantenimiento global de la Iglesia como Domund, Contra el Hambre etc., y también la colecta   que organizan, cada año, las Diócesis con el carismático y cristiano  “Germanor”. ¡Ojalá! se concrete en verdad y vida. En reparto equitativo...

 

En nuestra época los slogans y palabras pomposas pueden desvirtuarse por su negación práctica. “Germanor” como sinónimo de misericordia, de justicia, primero entre los fieles, entre las parroquias, entre los sacerdotes, entre los obispos, entre todos y el Papa. Entre Religiones y Cultos. “Germanor”, finalmente, en lo económico, lo menos importante... Una “germanor”, sin la otra “germanor”, no vale ni la pena hablar.

 

La medida de las aportaciones de los fieles se mueve, siempre, en general, bajo el prisma de la propia conciencia. No es precisa otra reflexión a esta, a fin de que cada cual colabore, según sus posibilidades, objetivas y subjetivas,  en esta colecta como en todas.

 

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp: 17-11-2013, 13-11-2016...